Literatura Catalana, 1er Batxillerat

Zodíac, Bruixa de Dol

2008-06-04T03:16:00.000-07:00

I
ZODÍAC

Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.

Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!

Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.

I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.

A simple vista, en veiem un sonet, perquè té dos quartets i dos tercets.
Té una rima creuada en els dos primers quartets (ABBA), i en els dos tercets ( ABA, BAB ).
Els versos són d'art Major, i concretament són decasíl·labs.

Tornem a veure el "jo poètic", és a dir, que l'escriptora és el subjecte de la poèsia.
Desitga oblidar els seus records, que els engoleixi el mar. Vol tornar a començar, a veure on la fa parar el destí, llençant de nou els daus de la ruleta de la fortuna.
També vol enamorar-se'n de nou "cal que encertem, amb l'ai de la sageta".
Vol enamorarse'n d'una persona que sigui cranc, ja que ella és escorpí.

Maria-Mercè Marçal, Qui sóc i per què escric

2008-06-04T03:04:00.001-07:00

Qui sóc i per què escric.

Primer, veiem una semblança amb el titol d'aquesta entrevista amb un altre que en va escriure Montserrat Roig.
Ella es veu com una serp quan canvía la pell.
Les etapes les veu com un canvi de pell.
Durant l'entrevista, ella parla d'una serp que n'havia vist, evidentment, aquesta serp no existía, es un recurs que va fer servir.

"Temptació o repte, transgressió i mancança: l'escriptura."
Així és com ella veu l'escriptura, una temptació, perquè l'agradava escriure. Un repte, perque encara que en tinguis ganes d'escriure, no tot el món s'en surt escrivint.

Característiques de Bruixa de Dol

2008-06-03T12:42:00.000-07:00

Característiques principals de l'obra Bruixa de Dol, escrita per Maria-Mercè Marçal.

L'obra l'ha enfocat en les bruixes, les quals fa segles les cremaven a la foguera per no seguir el camí correcte. L'autora de l'obra si ve reflectida en una bruixa, ja que no era com la societat on ella vivía volía que fos, i per tant ha volgut plasmar-ho en l'obra, fent esment a aquest tipus de dona.
Les obres de l'autora son una mena de biografia simbólica i onirica.
A Bruixa de Dol, s'utilitzen com a temes recurrents l'amor i la solitud.

Els animals simbólics que apareixen són: l'escorpí i el drac, els quals son els animals del seu horoscop xinés.

El títol de l'obra fa un homentatge a l'obra de Josep Vicenç Foix Sol i de Dol i també ens recorda a la cançó popular Plou i fa sol.

A l'obra el que més es pot trobar són sonets.

Biografia de Maria-Mercè Marçal

2008-05-21T02:39:00.000-07:00

Maria-Mercè Marçal i Serra, (Barcelona, 1952- Barcelona 1998), va va ser una poeta,atedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista, i per un temps, editora. Usa com a nom per a signar les seves obres Maria-Mercè Marçal.

Va passar la seva infanteça a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell) d'on sempre es considerava originaria. Va estudiar Batxillerat a Lleida. El 1969 es va traslladar a Barcelona per entrar a l'universitat. Es va lliçenciar en filologia clàssica, i posteriorment exercí de catedràtica a diversos instituts, ensenyant llengua i literatura catalana. El 1972 es va casar amb el poeta Ramon Pinyol Balasch, de qui es va separar 1976, després d'haver fundat amb ell i amb d'altres joves poetes l'editorial Els llibres del Mall el 1973 Va participar a l'Assamblea de Catalunya va militar al PSAN des de finals del franquisme fins que se'n separà el1980, en una escisió que conduirà a la fundació de Nacionalistes d'Esquerra.

L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet.El seu primer llibre de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976) inclou el poema Divisa, que té el caràcter de manifest que resumeix les directrius del seu activisme.

El 1980 té la seva filla Heura,que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes ("Triar" entre ells), i amb la qual el tema de l'embaràs i la maternitat entren a la seva obra.

Des del 1994 impulsà el col·lectiu d'escriptores del Centre Català del Pen Club. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").

Montserrat Roig, Obres

2008-04-21T04:02:00.000-07:00

Novel·la.

De novel·les Montserrat Roig va escriure:

Ramona, adéu. Barcelona (1972).
El temps de les cireres. Barcelona (1976).
L'hora violeta. Barcelona (1980).
L'òpera quotidiana. Barcelona (1982).
La veu melodiosa. Baarcelona (1987).

Narrativa Breu.

Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen. Barcelona (1971).
El cant de la joventut. Barcelona (1989).
De finestres, balcons i galeries. Barcelona (1989).

Teatre.

Reivindicació de la senyora Clito Mestres. Barcelona (Estrena al Teatre Romea, el 10 de Juny de 1991).

Critica literaria o assaig.

Els catalans als camps nazis. Barcelona (1977).
L'adulla daurada. Barcelona (1985).
Barcelona a vol d'ocell. Barcelona (1987).
L'autèntica història de Catalunya. Barcelona (1990).
Digues que m'estimes encara que sigui mentida: sobre el plaer solitari d'escriure i el vici comprartit de llegir. Barcelona (1991).
Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari Obert 1990-1991. Barcelona (1992)
La lluita contra l'oblit: escrits sobre la deportació. Barcelona [Amical de Mathausen i altres camps de concentració nazis ] (2001).

Traduccions realitzades per l'autora.

De l'anglés: BURCHETT, Wilfred: Vietnam: la segunda resistencia. Barcelona. (1967) (Trad. Montserrat Roig i M. Teresa Lorés).
Del Rus: GORKIJ, Maksim: Els fills dels sol. Barcelona (1984) (Trad. directa del rus de Ricard Sanvicente; versió catalana de Montserrat Roig.)

web

Montserrat Roig, Biografia

2008-04-16T03:24:00.000-07:00

Montserrat Roig, (Barcelona 1946 - 1991 ).

Narradora i periodista. Filla de l’escriptor Tomàs Roig i Llop. Es llicencià en Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona l'any 1966. Fou lectora de castellà a la Universitat de Bristol. Exercí com a professora a les universitats de Glasgow i Phoenix.
És un dels noms més representatius del conjunt d’escriptor que es van iniciar literàriament a finals del seixanta. Autora d’èxit i compromesa amb la cultura catalana i amb el feminisme, es va donar a conèixer amb Molta roba i poc sabó (1971) (Premi Víctor Català, 1970), aquest primer recull de narracions inaugurava un cicle que va continuar amb tres novel·les: Ramona adéu (1972), El temps de les cireres (1977), premi Sant Jordi, 1976, L'hora violeta (1980). Les quatre obres, relacionades intertextualment per les protagonistes (les membres de les tres generacions de les famíles Ventura-Claret i miralpeix), literaturitzen la història de la petita burgesia de l’Eixample barceloní des de finals del segle XIX fins als setanta del XX incident, sobretot en els darrers temps del franquisme. El 1982 publica L’òpera quotidiana, protagonitzada encara, parcilament , per un Miralpeix. La novel·la La veu melodiosa (1987) i el contes d’El cant de la joventu (1989), en què bona part de la crítica va subratllar la maduresa literària assolida per l’escriptora, en constituïren les dues úniques concrecions donada la mort prematura de Roig, qua causà una forta commoció en el món de les lletres catalanes. Féu treballs editorials i fou guionista i presentadora de diversos programes de televisió. Col·laborà en diverses publicacions setmanals com “Destino”, “Triumfo”, i diàries, “El Periódico” i l’“Avui”. També escriví textos literaris per a “Lletra de canvi” o “Els Marges”, entre d’altres. En la revista “Serra d'Or” féu llargues entrevistes que posteriorment aplegà en els volums de Retrats paral·lels. Paral·lelament a la seva obra literària ha treballat en diversos camps, entre els quals destaquem la biografia, publicant Rafael Vidiella ,l'aventura de la revolució (1976); el document històric, l'excel·lent Els catalans als camps de concentració nazis (1977); llibres de viatges com L'agulla daurada (1975) sobre la ciutat de Lenigrad, o l'assaig, amb llibres com ¿Tiempo de mujer? (1980). D'entre la seva obra de creació destaquem Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991) i el volum de memòries Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 (1992). La seva obra ha estat traduïda, a part de les principals llengües europees, al búlgar, hongarès, neerlandès, hebreu, rus i suec.

Poesíes [Comentari] 5/5

2008-04-08T10:20:00.000-07:00

És així, si us plau, La nit (1956), dins Recomane tenebres, O.C. 1

Comentari
La poesía "és així, si us plau" pertany a La nit, escrit al 1956 per Vicent Andrés Estellés, un escriptor valencià. Aquesta obra la recull el llibre "Recomane tenebres".

Aquesta poesía está basada en un diáleg de 5 parts, 3 dialogades i 2 narrades.
El tema de l'obra és: la mort.

De figures retóriques en trobem: onomatopeies, anáfores i al·literacions.

Poesíes [Comentari] 4/5

2008-04-08T10:11:00.000-07:00

Demà serà una cançó, Llibre de meravelles (1971)

Comentari
"Demà serà una cançó" és una poesía escrita per Vicent Andrés Estellés, un escriptor valencià, al 1971. L'obra pertany al Llibre de meravelles.

L'obra está formada per una estrofa de 20 versos, els quals no tenen rima.
El tema de aquesta poesía és la vida. De la seva propia vida, recordant el passat.
De figures retóriques hi trobem: Paral·lelismes, pleonasmes, interrogacions, enumeracions i quiasme.

Poesíes [Comentari] 3/5

2008-04-08T09:54:00.000-07:00

Testament mural, Llibre de meravelles (1971)

Comentari
"Testament mural" és una poesía escrita per Vicent Andrés Estellés, un escriptor valencià, al 1971. Aquesta poesía pertany al Llibre de meravelles.

Está format per: 1 estrofa de 31 versos sense rima.
El tema principal de la poesía és el sexe.
La poesía parla de l'amor desenfrenat d'una parella. Recordant quan feien l'amor.

En aquesta poesía trobem de figures retóriques:
- Elipsis, enumeracions, encavallaments i anáfores.

Poesíes [Comentari] 2/5

2008-04-08T08:54:00.000-07:00

"Res no m'agrada tant", Horacianes (1974), dins Les pedres de l'àmfora, O.C. 2

Comentari
"Res no m'agrada tant" és una poesía escrita per Vicent Andrés Estellés, un escriptor valencià, al 1974, dins Les pedres de l'àmfora.

La poesía conté 7 estrofes. La primera de 3 versos, i cap d'ells té les mateixes síl·labes, no té rima. La segona té 1 vers amb 19 síl·labes. La tercera té 4 versos, 3 d'ells amb 10 síl·labes i un amb 9, tampoc té rima. La quarta té 5 versos i cap d'ells té les mateixes síl·labes, tampoc té rima. La cinquena té 4 versos i cap d'ells té les mateixes síl·labes, no tenen rima entre ells. La siséna té 2 versos, un amb 5 síl·labes i l'altre amb 13 síl·labes. La seténa té 1 vers amb 6 síl·labes.

La poesía tracta de el menjar que més li agrada. És una poesía intranscendent.
D'elements retórics té: encavallaments i enumeracions.

Poesíes [Comentari] 1/5

2008-04-08T07:35:00.000-07:00

Primera poesía:
"M'he estimat molt la vida", Horacianes (1974), dins Les pedres de l'àmfora, O.C. 2.

Comentari
Aquesta poesía va ser escrita per Vicent Andrés Estellés, un escriptor valencià, i te com a títol "M'he estimat molt la vida". Va ser escrit al 1974, dins Les pedres de l'àmfora.

La poesía es composa de 5 estrofes. La primera té 7 versos, cadascú amb un número diferent de síl·labes. La segona estrofa té 7 versos també, i com l'anterior, també té cada vers un numero diferent de síl·labes. La tercera estrofa té 1 vers de 12 síl·labes. La quarta estrofa té 2 versos, també els versos amb síl·labes diferents. La cinquena estrofa té 1 vers, que té 9 síl·labes.
La rima es asonant [ ABABC-C ]

Com a tema, hem de dir que és la vida.
En aquesta poesía es compara la vida amb menjar, o accions que sempre han anat ocurrint, com la de la parella que s'agafa les mans i es mira als ulls, o com la primera dent d'un infant.

De figures retóriques en trobem: enumeracions i anafores.

Vicent Andrés Estellés, Biografía

2008-03-10T10:36:00.000-07:00

Vicent Andrés Estellés va nèixer el 4 de septembre de 1924, a Burjassot (València).
La vocació literària li va començar a brollar molt aviat a Vicent Andrés Estellés, encara que no va ser per la branca de la poesía, sinó per la del teatre. Les seves obres de teatre no van ser ben acollides, així que a partir del 1935-1936 va escriure poesia.
Quan va esclatar la guerra, ell nomès en tenía 12 anys, per tant, va haver de deixar d'estudiar.
La familia no es va exiliar, i ell es va possar a treballar de forner, com el seu pare.
Ha treballat per a dos diaris, el primer va ser al 1942 al diari "Jornada", on va publicar el seu primer article. Desde aquell moment, va començar a fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme, a Madrid, com a becat.
A Madrid publica poesies en castellà que eren traduccions a les que ja havia fet en català.
Al 1945 va fer de soldat a Navarra. Quan torna a València, al 1948, es quan treballa al segon diari, "Las Provincias".
Ja instal·lat a València, torna a escriure poesía en català.
Als anys 50 va fer amistats amb grans escriptors, i es va casar amb Isabel Llorente, amb la que després de 10 messos de cassats, van tenir una filla, que va morir als 4 messos.
Arrán de la mort de la seva petita filla, Vicent Andrés Estellés va fixar un tema molt clar a les seves obres: la mort.
La Nit i Primera soledad, van ser obres influenciades per la mort de la nena.
Al 1958 publica Donzell amarg, obra que queda finalista del premi Óssa Menor i l'amant de tota la vida, al 1966.
Al 1971, va treure a la llum 5 llibres: La clau que obri tots els panys, llibre de meravelles, llibre d'exilis, primera audició i l'inventari clement.
Els temes recurrents en la poesía d'Estellés son: la fam, el sexe, la mort i l'amor.
El 1984 va obtenir el premi de Les lletres valencianes.
Vicent Andrés Estellés va morir a València al 1993.

El fenomen poètic estellesià en el seu context històric
De la mateixa generació que Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Gabriel Ferreter, Vicent Andrés Estellés (1924-1993)Inicia la seva producció poètica a la postguerra.

Treball Ball Robat

2008-02-26T09:56:00.000-08:00

1.Situa generacionalment Joan Oliver. Per què es pot parlar d’un autor desclassat? Joan Oliver, narrador, dramaturg, traductor i periodista, fa servir el nom de Pere Quart com a poeta.
Neix el 29 de novembre de 1899 a Sabadell en el si d'una família de la burgesia industrial i va estudia Dret a la Universitat de Barcelona.estableix una forta amistat amb altres joves benestants sabadellencs com els escriptors Francesc Trabal i Armand Obiols, amb qui forma l'anomenat Grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia.A partir del 1923, Joan Oliver escriu poemes i petits contes al Diari de Sabadell, que dirigeixen els membres del Grup de Sabadell, i el 1928 publica el seu primer llibre de proses, Una tragèdia a Lil·liput.Aquesta prometedora carrera literària és escapçada per l'esclat de la guerra civil espanyola. Durant el conflicte, Joan Oliver s'implica intensament en la lluita antifeixista, presideix l'Agrupació d'Escriptors Catalans, filial de la Unió General de Treballadors (UGT), i organitza el Servei de Biblioteques del Front.El 1939 s'exilia a França, a Buenos Aires i, finalment, a Santiago de Xile, on resideix nou anys.Torna a Catalunya el 1948, Poc després d'arribar, la policia registra casa seva, li retiren el passaport i ingressa a la presó Model de Barcelona on està dos mesos i mig. Més tard mor la seva dona de leucèmia.Lúcid fins a l'últim moment, Joan Oliver, segurament que més conegut en la història de la literatura catalana com a Pere Quart, mor el 19 de juny de 1986.
·Per què es pot parlar d’un autor desclassat?

-Forma el grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia.-Durant la Guerra Civil espanyola s’implica en l lluita antifeixista.-Quan esta a Xile escriu guions radiofònics antinazi.-Joan Oliver es converteix en una figura pública i la seva actitud honesta i
contestatària el fan veure com un símbol de la lluita antifranquista.

2.Fes una sinopsi del desenvolupament del teatre català des del tombant de segle.
En l'àmbit del teatre, després de vuit anys de prohibició explícita de representar en llengua catalana, el règim franquista autoritzà la representació d'obres en català a la primavera del 1946.
Quadre

3.Comenta críticament el fragment de Miquel M. Gibert: "Ball robat: la culminació de l'obra dramàtica de Joan Oliver" dins "El teatre de Joan Oliver". Barcelona, Institut del Teatre, 1998.
Joan Oliver sosté el seu punt de vista determinista al llarg de tota l'obra amb els tres factors: la seva realitat íntima de mosaic de misteris, la impossibilitat d'assolit la veritat, que es necessàriament contradictori, la impossibilitat d'assolit la veritat, que es transformen en miratges dels quals l'home mateix és víctima, i la peremptorietat de fer de l'egoisme la força bàsoca o rectora de l'univers propi, fins al punt de convertir aquest egoisme en utopia inabastable de la seva relació amb altres".

4. Oliver, quan té un discurs a fer, segueix, de vegades, la tècnica txekhoviana del <>; podries assenyalar-ne alguns?
Anton Txekhov era un escritor que utilitzava una tècnica que Oliver posa en practica a la novel·la. Un exemple d'aquesta tècnica és:
A la pàgina 68 y a la 69, quan la Mercè parla sola. Esta fen un monòleg. " Tenia mal de cor...Tembé porto un sandvitx per a tu [...] Tu ets el meu refugi, no tinc ningú més!Bona nit...

5.En un moment determinat de l'obra es defineix l'intel·lectul; estàs d'acord que un intel·lectual és com l'intueixen Cugat i Oleguer?
INTEL·LECTUAL: persona dedicada al cultiu de les ciències i lletres.
Oleguer i Cugat nombren com a intel·lectual al Cugat, un home culte, que sap de lletres ja que vol ser escritor. La definició que fan en Cugat i l'Oleguer d'un intel·letual s'apropa a la propia definició però no és la mateixa.

6.Com concep Oliver l'home i la bèstia?
En alguns fragment de l'obra Ball Robat de Joan Oliver, expressa la concepció que té de l'home i la bestia:
*Pàg.63
CUGAT:les decepcions són inevitables. He arrivat a la conclusió que el sentit de la vida només es troba en el dolor, l'única realitat que ens ha estat plenament donada. Cada ànima és com un estranger que viu en terra enemiga. Els homes no hem après d'estimar-nos.
*Pàg.75
CUGAT:Ja només sé, ara més que mai, que l'home no és altra cosa que una bèstia infeliç:l'única!

8.Formula la temàtica significativa de l'obra i respon a aquesta qüestió: Si és constitutiu de la condició humana l'experiència de la solitud, el dolor i la infelicitat, malgrat la tendència a ser feliços, ¿fins a quin punt Oliver es planteja el perquè d'aquesta dolorosa experiència en les criatures humanes?

A l'obra s'afirma diverses vegades que la felicitat, els qui pensen, és a dir, els humans, no la podem aconseguir.
- Fins al punt que encara que angelis alguna cosa, l'exemple a l'obra es quan desitjen una altra parella, no serás feliç, ja que voldras una altra cosa i mai estarás saciat.

La censura

2008-02-11T09:31:00.000-08:00

La censura franquista, directa o indirecta, incidia considerablement a l'hora de barrar o anul·lar els intents de renovació dels repertoris dels teatres catalans. La gairebé impossibilitat d'estrenar obres estrangeres feien molt difícil de programar peces noves en llengua catalana.
Els criteris censoris tendien a eliminar, en efecte, qualsevol <> al pudor i als bons costums en relació amb el sisé manament (era censurada tota referència a l'avortament, l'homosexualitat, l'adulteri o el divorci).
Respecte a les traduccions, el desembre del 1957, un any abans de l'estrena de Ball Robat, la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyol va fer circular unes normes, de caràcter oficiós, però d'obligat acatament, que limitaven al teatre professional les representacions d'obres estrangeres en català. No acabava aquí, tanmateix, les prohibicions: tampoc no es podia escenificar cap traducció que no hagués estat estrenada, si més no dos anys enrere, al país d'origen i que no disposésdel permís del traductor de la versió castellana o de la companyia que en tingués l'exclusiva en castellà.

Una cultura sense llibertat

2008-02-11T09:13:00.000-08:00

A la dècada dels cinquanta del segle XX , la consolidació de la dictadura franquista aná acompanyada de l'obertura d'unes primeres escletxes públiques per a la recuperació de la cultura catalana. Amb moltes limitacions legals i amb notables insuficiències la cultura catalana maldà per recuperar la presència i el prestigi públics perduts amb la desfeta del 1939. En l'àmbit del teatre, desprès de 8 anys de prohibició explícita de representar en llengua catalana, el règim franquista autoritzà la representaicò d'obres en català a la primavera del 1946.
Les psicions més permissives de la dictadura franquista, derivades del desenllaç de la Segona Guerra Mundial, es limitaren a acceptar únicament la reposició d'obres d'una determinada tradició teatral, que anava de Frederic Soler a Josep M. de Sagarra, passant per Àngel Guimerà, Santiago Rusinyol, Ignasi Iglésias, Josep Pous i Pagès, Adrià Gual, Josep M. Folch i Torres o Lluís Elias.
Malgrat les condicions hostils a què s'enfrontava la represa del teatre català, Josep M. de Sagarra dominà com sempre l'escena catalana professional de la postguerra.
A més de Sagarra, el coliseu del carrer de l'Hospital acollí dos fenòmens que donen la mesura de l'èxit: Bala Perduda, de Lluís Elias, 1915, i la incorporació de Joan Capri al Romea, al 1957.
La situació crítica del teatre català arriba a uns extrems tan insostenibles que l'escriptor Néstor Luján, des de les pàgines del setmanari Destino, denuncià, el 1959 -un any després de l'estrena de Ball Robat-, el nivell deprolables de degradació en què es trobava la seu de l'escena professional catalana, és a dir, el Teatre Romea.

Quadre de relacions (Mercè i Cugat)

2008-02-02T08:58:00.000-08:00

http://img527.imageshack.us/my.php?image=inmafd8.jpg

El quadre el vaig fer a un ciber i no hi havia el word, per tant el vaig fer al paint.

Joan Oliver

2008-01-28T01:24:00.000-08:00

Joan Oliver és un autor difícil de situar des d'una perspectiva generacional.
Va néixer al 1899, pertanya la lleva de Riba, Foix, Sagarra o Salvat-Papasseit. Va publicar el seu primer llibre, de narracions, al 1928, però no es va donar a conèixer com a poeta fins al 1934.

La seva obra presenta la postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, una ironia propera de vegades al sarcasme, un model de llengua tan planer com depurat i una actitud contrària a les pretensions i els transcendentalismes.
Oliver va decantar-se a partir de la guerra cap al realisme i el compromís, si bé mitjançant un humor punyent, un esperit iconoclasta i sovint individualista, i uns marcats pressupòsits ètics; aquests últims van afavorir-lo tant els anys seixanta, com perjudiciar-lo després, amb l'eclosió de moviments més interessats en l'autonomia del fet literari respecte de les contingències ideològiques.

Dels orígens bugesos al compromís
Joan Oliver va nèixer en una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca. El seu avi patern havia estat un dels fundadors de la Caixa de Sabadell, el matern era un dels dirigents del Foment del Treball. Educat, doncs, com a fill de casa bona, quart d'onze germans dels quals acanarà essent l'únic supervivent, estudià la carrera de dret, viatjà per Europa i, l'any 1919, formà l'anomenat <> amb Francesc Trabal i Armand Obiols ( pseudònim de Joan Prat ), entre d'altres.
Aquests autors practiquen una literatura a mig camó de la iconoclàstia avantguardista, de caire cosmopolita, i de la pura facècia de regust més local. L'any 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell, del qual Oliver serà eñ dorectpr i on usarà pseudònims diversos. Al 1925 funden les edicions La Mirada, la qual publicarà divuit volims i fulls solts.
D'altra banda Oliver va col·laborant també a La Veu de Catalunya, La Publicitat, Revista de Catalunya o Mirador. Es trasllada a viure a Barcelona al 1926, i estrena a Sabadell una rpimera obra teatral, Una mena d'orgull.
Quan es dona a conèixer com a poeta, ho fa al 1934 amb el pseudònim de Pere Quart, que ja havia usat avans.
El llibre de poemes, Les decapitacions, parodia el simbolisme com les avantguardies i hi despunta una intenció humorística, crítica i ideològica, alguns al·lusius a Hitler o Mussolini.

La primera gran sotragada

Caterina Albert i Paradís

2008-01-16T10:52:00.001-08:00

Aqui poso uns enllaços de biografíes de Caterina Albert.

Biografía 1

Biografía del xtec

TREBALL DE GRUP

2007-11-23T07:33:00.000-08:00

1. La bibliografia especialitzada sosté que un dels elements singulars de solitud és la vivor dialectal de la llengua i, de manera encara més concreta, la riquesa dialectal del pastor. Fixa’t en algun diàleg en què aquest parli i anota el lèxic dialectal que empri.
(p. 112) Cap 4
Des de [- Sabeu, ermitana? Aquesta ermita…]
Fins a [… hi podem espitllar per tot…]
Lèxic: gitessin, s’arrangin, arrangar-ne, garrí.

2. Un tret de la biografia literària de Caterina Albert i Paradís són els pseudònims que fa servir.

a) Informa’t d’on li ve aquest costum de disfressar el nom real i explica el sentit i les circumstàncies dels dos pseudònims empats, Virgili d’Alacseal i Víctor Català.

b) Cerca també en el seu epistolari, on s’explica els motius dels pseudònims, quina va ser la reacció de Joan Maragall en saber que l’autor de Solitud era una dona. Recorda’t d’esmentar en la bibliografia les fonts utilitzades.

A) Caterina Albert comença a publicar alguns escrits a la revista l'Esquella de la Torratxa amb el pseudónim de Virgili d'Alacseal.

Com a resultat de l'escàndol provocat per la seva obra "La infanticida", es va representar en els Jocs Florals d'Olot l'any 1898, en que representava un anàlisi de la situació de la dona explotada per la societat rural i primitiva. Amb aquesta obra va adoptar el pseudónim de Víctor Català.

La novel·la "Solitud" costitueix el punt de partida de l'explotació de l'identitat femenina per part d'una escriptora.

Aquesta novel·la va ser escrita baix el pseudónim masculí de Víctor Català per raons de temps i lloc, ja que abans estaba mal vist que les dones fosin escriptores.

Joan Maragall defineix a Caterina com : "ferida del llamp pel geni", es a dir, una dona geni, de capacitat extraordinàriament creativa que escriu singularment molt bé, pero que, en definitiva s'escapa dels esquemes que la societat atribueix a una dona, en aquest cas escriptora.

3. Solitud és un drama rural. Uns anys abans de la publicació de la novel·la, Víctor Català havia publicat un recull de contes sota el títol Drames Rurals. Mira de llegir algun d’aquests contes i compara’l amb els diferents aspectes de Solitud.

Empra un vocabulari semblant en les dues obres, de l’Empordà.
Tant Solitud, com el conte que vam llegir, són històries versemblants i situades en espais rurals.
Aquesta qüestió s'ha d'ampliar molt més: no esmentes el títol de la narració que heu llegit, ni resumeixes el seu argument, ni concretes el tema. El que comentes ho hauries de posar a la conclusió, després d'haver realitzat el treball previ.

4. Alan Yates, a Una generació sense novel·la?, considera que “el drama rural” és una de les creacions més originals i més representatives de la literatura modernista. Esbrina per què.

Alan Yates considera que el “drama rural” és una de les creacions més originals i més representatives de la literatura modernista, perquè són histories curtes i están ambientades al camp, mentre que abans totes les novel·les estaven ambientades a la ciutat.

La resposta és correcta, però incompleta. A què us referiu quan dieu "abans"? Cal explicar-se!!!

5. El tema de la violació és un dels eixos de Solitud. Fins a quin punt determina la trama de l’obra?

La violació ja és la gota que colma vessa la seva paciència i ja no suporta més tota aquella situació, Aixa que decideix anar-se’n, s’acaba tot.

6. Dels quatre personatges fonamentals que transiten per Solitud només se’ns dóna explicació del pasta de dos: Mila i Gaietà. Recupera els capítols corresponents de la novel·la i explica el fil biogràfic de cadascú d’aquests dos personatges abans que no comenci l’acció de la novel·la.

Gaietà: va estar casta amb la Lluci 8 mesos, llavors va morir (cap. 3).
Mila: La mare de la Mila va morir i se’n va anar amb el seus oncles.
L’oncle de la Mil amor. (cap.4)

Falten referències.

7. Fes un retrat físic, psicològic i moral dels quatre protagonistes de l’obra: Mila, Gaietà, l’Ànima i Matias. Fes que cadascun dels retrats no sigui superior a les cent paraules.

Mila: És una noia jove, maca, sana, insegura i de clase mitja-baixa.

Gaietà: Un home agradós i servidor. Baixet i primedís, però s'estarrufava la figureta amb un gec ample i curt i unes calces també curtes i folgades de gruixut burell. Una gorra peluda se li menjava moitja cara, i l'altra mitja, neta de pèl, més que afaitada de fresc semblava barbameca de naixença. Duia sabates ferrades i petjava reposadament.
La Mila li posà uns quaranta anys. Encara que realment en tingui gairebé 64.

Matias: És un home gras, flàxid, covard, ignorant, sense ambicions i gandul; ella l'associa amb una bèstia sense zel, en ell rega la pau.

Ànima: Pagès de mig temps, malgirbat, amb un gec pansit de vellut blau i unes calces de pana groga estripades i cenyides al cos per un cordill d'espart. Anava espitregat i descalç, i de la barretina posada sense gira, amb la pontorra enredera, entre el clatell i orella, n'eixia un bordó ossós de color d'oli i una margera de celles que amagaven una enclotada, en qual fons s'hi removien inquietament com dos insectes enmig de brossa, dos ullots petits, petits, de no se sabia quin color. Tenia la veu ronca i reia d'una manera estrafeta, aclucant els ulls, i enrotllant el llavi de dalt cap endins. Al fer-ho, ensenyava les dents i geniva superior, les dents eren blanques i lluents com botonets de pedra, i les genives rogenques, d'un color semblant al de xocolata.
Les mans quasi negres, llargues primes i cobertes de cap a cap per un pèl moixí espès i aspre, com si hagués estat socarrat.

8. A la novel·la, Mila es troba entre cinc homes (Gaietà, Matias, Ànima, Arnau, Baldiret). Quina és l’actitud d’ella enfront de cadascun d’ells i d’ells enfront d’ella? Qui juga el paper d’antagonista de Mila? Els altres personatges, quina funció fan?

El que pensa la Mila sobre els homes:
MATIAS: Mila pensa que el seu marit es un gandul, que no ajuda a les feines de la casa i no li fa res de cas a ella. La seva actitud envers ell és de menys preu.
GAIETÀ: És l’única persona que la fa sentir bé, fins i tot arriba a un punt que la Mila sent desig per ell, però tot això s’acaba en quant s’adona dels anys que té.
ÀNIMA: A la Mila, L’Ànima li sembla a un gos que tenia la seva tieta, el veu com un animal, un desvergonyit, no li dona gaire bona espina.
ARNAU: Ell desperta sobre la Mila un fort Impuls passional que ella intenta negar.
BALDIRET: El nen desperta l’esperit maternal de la Mila i la fa sentir molt bé, ja que a ella lo agrada molt la companyia del nen.
El que pensen els homes sobre la Mila:
MATIAS: No li fa res de cas, com si ella no existís.
GAIETÀ: La veu com una pobra dona que s’ha tingut que anar al camp per culpa del seu marit i allí està en plena solitud. Li sembla una bona dona.
ÀNIMA: La veu com a desig sexual.
ARNAU: Està enamorat de la Mila i li proposa matrimoni però ella es nega.
BALDIRET: La veu com a una mare.

Paper d’antagonisa el juga el Gaietà.

La funció que tenen els altres personatges.
MATIAS: Marit de la Mila.
ÀNIMA: És el dolent de la novel·la.
ARNAU: Juga el paper d’admirador de la Mila.
BALDIRET: Fa com si fos el fill de la Mila.

9. La gastronomia té un paper relativament important a Solitud. El lector assisteix a àpats diversos, com l’arròs amb bacallà del començament, els caragols a la brutesca o el llebrot que caça al jaç, d’un cop de pedra, en Gaietà. Però n’hi ha d’altres. Fes una llista de tots els àpats amb les pàgines en què apareixen, explica’ls des d’una perspectiva gastronòmica i apunta, quan hi sigui, l’element simbòlic que aquests àpats o els animals que s’hi mengen puguin representar.

* MENESTRA:
Preparació:
Pas 1: Es pela i pica el tomàquet i la ceba per a sofregir-los AL final s’afegeix al sofregit el pimentón pebre vermell i la farina espolainlant’la remenant per a evitar que es cremi. Ho apartem. Pas 2: Es posen a bullir en una casserola les carxofes (cors, o si són grans partides en quatre i fregades amb llimona) les faves pelades i els pèsols (pots tirar també les beines), les patates pelades i trossejades, l'enciam rentat i trossejada. Es cobreix tot d'aigua, procurant que sobrepassi uns dos dits l'altura dels ingredients.
Pas 3. Quan comença a bullir s'agrega el sofregit.. Es manté en li foc fins que les carxofes estiguin tendres. Vigilar la cocció per si és necessari agregar més aigua. Afegir sal i un poc d'oli la final de la cocció. Pot servir-se amb un poc d'oli d'oliva verge en li plat.
Pas 4: Si es vol més sòlida pot acompanyar-se d'ous durs tallats i de pa fregit o torrat. Una fórmula clàssica si es desitja ser flexible amb el vegetarià és afegir un poc de pernil...

*SOPA DE PASTOR
Ingredients:
- farigola.
- 4 gotes d’oli.
- Pa.
- all.
- aigua.

*CARGOLS:
S’agafen i es posen a la paella. A rostir.
Simbolitza la prosperitat, ja que no passaven gana i la riquesa de la muntanya que tenia aquells cargols tan esplèndids.

*CONILLS:
El conill simbolitza amb el qui es caçat pel caçador, en aquest cas els personatges per l’Ànima que es dedica a caçar tot tipus de “conills”.
Preparació: Es tosta al foc.

SENSE ACABAR

10. Destria en les categories i camps semàntics que calgui els elements que conformen l’univers simbòlic de Solitud. Mira de fer-ne un quadre sinòptic que els pugui sistematitzar, i explica’n la seva significació.

ELEMENTS QUE CONFORMEN L’UNIVERS SIMBOLIC DE SOLITUD
“La Pujada”	“La devallada”
La pujada a l’ermita és un camí simbòlic, ja que des de el primer moment representa per a ella una cosa que ha marcat ja molt abans d’arribar a l’ermita es sentia malament, perquè no veuria a la seva família, i no va a gust ella a l’ermita, tot això no li agrada.	És un altre element simbòlic, perquè es quan la Mila decideix anar-se’n d’aquest infern i parla amb el Matias i li diu que se’n va, la conversa que tenen ells també simbolitza molt, ell intenta convèncer-a, però ella esta decidida a anar-se’n.
La manera de mirar a la Mila tots els homes de la casa, cada un d’ells la mira amb una mirada diferent.

12.Completa el quadre següent:

RONDALLES, CREENCES I LLEGENDES DE SOLITUD.

Cap. I	La fita dels ................. i el Torrent de mala sang Els escalons dels moros. Referència a l’udol del torrent de Mala sang (El rei Moro agafava noies).
Cap. II	Referència a les Llufes.
Cap. III	L’Orifany. L’Aigua del Bram. Referència a les Llufes (encantades). El torrent de la Mala sang.
Cap. IV	La Sol dels Murons (cabell-Sant Ponç)
Cap. VI	Rondalla Les Llufes.
Cap. XII	Llegenda del Senyor Llisquens
Cap. XIII
Cap. XIV	Llegenda de la creu.
Cap. XV
Cap. XVI	Creença de que el pastor els hi havia donat totes les seves possesions

LES ACTIVITATS QUE HI VAIG COPIAR ERRADAMENT VA SER DEL BLOC DE L'ALBA PERQUÈ TINC ELS ENLLAÇOS EQUIVOCATS.

Discurs de la tercera Festa Modernista

2007-10-31T04:24:00.001-07:00

TEXT 2 [p.51]

1.Al llarg del discurs es poden edtectar un conjunt d'antítesis que segons l'autor s'estableixen entre els modernistes i la resta de la societat. Sabries completar la sèrie:

Modernistes	Societat
Poesia	Prosa
Sol i llum	boira
Imaginació	Sentit Comú
L’art per l’art	Art comerç
“pervindre”	Present
Somni	Realitat
Don Quixots	Sancho Panzas
Simbolistes	realistes
Cosmopolitisme	Amor a la provincia (Caalunya, etc.)

2. A més del sentit propi, poesia i prosa tenen en el text un significat simbòlic. Què creus que vol representar Rusiñol amb aquests dos termes?

Amb la poesia representa la pau, tranquil·litat i la minoria que pot comprendre la poesia i que la sap valorar.

La prosa, per tant, es el contrari.

3. Creus que es sacralitza la funció de la Poesia, és a dir, de l'artista en aquest fragment?

Si, ja que arriba a anomenar-la com "La Santa Poesia".

4. Qui són i quina actitud mostra Rusiñol envers tots aquells qui no participen de les seves idees?

La burgesia, els menysprea i els anomena "Gran Ramat".

Viure del Passat

2007-10-31T04:23:00.001-07:00

TEXT 1 [p. 51]

1. Què critica Brossa del regionalisme i de la literatura de la Renaixença?
De la literatura ens diu que es antiga, "A èpoques noves, formes d'art noves". Amb aquesta frase ens diu que s'ha de renovar la literatura catalana, i no anar a la literatura del segle XV.
Del regionalisme critica que s'hauríen de donar a conèixer més enllà de Catalunya.

2.Fins quin punt Brossa creu que la cultura que ell defensa ha de tenir en compte el passat?
Les cultures noves han d'agafar lo bo de les anteriors, i lo dolent, s'ha de menysprear.
Cal aprofundir més en l'explicació: què considerava "bo" i què "dolent"?

3.Quina classe social creu l'autor de l'article que ha de tenir un paper preponderant en la recuperació cultural de Catalunya? Per què?
Les classes populars, perquè les classes altes son materialistes i només pensen en els diners.

4.Quines nacions proposa Brossa com a model a seguir? Quin et sembla el motiu d'aquesta tria?
Proposa es nacions del Nord (França, Alemanya i Anglaterra) perquè allà la literatura es més moderna.

5. Encara que a les preguntes anteriors ja s'ha fet referència a algunes de les propostes de Brossa per modernitzar Catalunya, enumera-les ara seguint l'ordre en què apareixen en el text.
"A èpoques noves, formes d'art noves." (Renovar-se).
Agafar del passat lo bo, i menysprear el patrimoni dolent.
Seguir els passos de les nacions del Nord.
Reanimar l'esperit regional de Catalunya deixant de banda a la burgesia i mirar a la massa anònima, les classes populars.
No fer cas a la desconfiança i indeferència que mostren els polítics.

Caterina Albert i Paradís

2007-10-31T04:17:00.000-07:00

El Modernisme

2007-10-31T04:16:00.000-07:00

Al 1880, a Catalunya comença a aparèixer un conjunt d'actituds culturals noves caracteritzades per una voluntat clara de modernització. El nucli ideològic més representatiu d'aquelles noves actituds és la revista L'Avens (1881-1884), des d'on es promourà, una ciència, una literatura i un art essencialment "moderns".

El modernisme sorgeix a l'entorn del 1892, quan tot un conjunt de grups renovadors s'articulen al voltant d'un mateix programa. La revista L'Avenç n'es la plataforma més influent. Al costat de la revista, exposicions, festes modernistes i articles donen fe de l'arribada d'un moviment que es proposa de renovar totalment la vida cultural catalana i s'infiltra en tota mena de manifestacions artístiques: Arquitectes com Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Calafalch són els capdavanters en la revisió de plantejaments arquitectònics.

Convençuts d'haver rebut una herència cultural morta i de viure una plena decadència social i cultural, els modernistes proposen, com a terapèutica, l'impuls modernitzador. Tot això queda reflectit en un article de Jaume Brossa a L'Avenç el 2 d'agost de 1892, que es titula "Viure del passat". Aquest article representa el punt de partida del modernisme i hi apareix una frase emblemàtica que esdevindrà el lema del moviment: "A èpoques noves, formes d'art noves". A "Viure del passat" queda ben definit el que el modernisme hauria de representar:

El desig de demostrar que la literatura catalana podia arrenglar-se amb la mes moderna avantguarda intel·lectual europea. Una voluntat decidida d'arraconar la Renaixença.
La voluntat d'acostar-se a la més pura actualitat europea.
La voluntat de posar-se al dia i d'aconseguir una cultura amb llengua pròpia però amb esperit cosmopolita.

La primera etapa del moviment (1892-1900) va ser una etapa de formació i de preparació.

La majoria dels modernistes coincideixen en el rebuix de la seva societat perquè entenen que ha quedat desproveïda dels seus trets d'identitat i plantegen el replegament en un mateix i la creació de "paradisos artificials" que suplantin la realitat.

Els modernistes se sentiran molt propers als ideals de la Pre-Raphaelite Broderhood (Germandar Prerafaelita, 1848) i faran seu el lema "Art for art sake" (l'art per l'art).

Els modernistes compartiran plenament les intencions d'aquells trenta-set poetes françesos, entre els quals hi havia Baudelaire i Rimbaud, que al 1866 i sota el nom de Le Parnasse contemporain havien propugnat la superioritat de l'art. A partir d'aquell moment i sota la influencia de Baudelaire, els poetes reivindiquen una nova concepció de l'art i de la literatura. El que s'imposa és la recreació d'un món intuït, imaginat, suggerit, evocat.. Sota el nom de "simbolisme", aquest nou postulat rebutja el positivisme i el pretès cientifisme naturalista.

Baudelaire assaja la creació de "paradisos artificials" que li permetin descobrir noves sensacions o percepcions ( olors, colors, sons...); Verlaine descobreix la musicalitat dels mots i la força evocadora que això aporta; Rimbaud provoca una ruptura total en el llenguatge: allibera els mots de la seva finalitat comunacitva i els atorga la capacitat d'evocar a fi que puguin explicar un món inèdit; Mallarmé porta aquest procés fins al final: les analogies i els símbols s'organitzen de tal manera que serveixen al poeta per a mostrar-li la manera d'escapar-se de la realitat palpable. D'aqui surt la bohèmia del París de Montmartre i del Barri Llatí, i un determinat comportament consistent en una barreja de melangia i tedi que Baudelaire va batejar com a spleen. Ells finalment, faran seu el qualificatiu i acceptaran d'anomenar-se així. S'apropien el mot decadentisme i acaben convertint aquest culte a la bellesa en l'única manera possible d'entendre la vida i l'art, per damunt de qualsevol realitat, vici o virtut.

El modernisme és sobretot una reacció contra el passat. Es produí una clara ruptura amb el passat quan Maragall va definir com "espiritualista", entenent aquest terme, aquí, com a sinònim d'antimaterialista, d'antiracional.

Allò que més predomina en el modernisme és l'heterogeneïtat. Amb el modernisme, a més, ens trobem davant un fenomen social important: la burgesia produeix la seva generació d'artistes. Ara, ser artísta és ser professional, no en el sentit de viure de l'art sinó en el de viure per l'art. Aquesta situació la retrata magistralment Rusiñol a L'auca del senyor Esteve.