1.Situa generacionalment Joan Oliver. Per què es pot parlar d’un autor desclassat? Joan Oliver, narrador, dramaturg, traductor i periodista, fa servir el nom de Pere Quart com a poeta.
Neix el 29 de novembre de 1899 a Sabadell en el si d'una família de la burgesia industrial i va estudia Dret a la Universitat de Barcelona.estableix una forta amistat amb altres joves benestants sabadellencs com els escriptors Francesc Trabal i Armand Obiols, amb qui forma l'anomenat Grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia.A partir del 1923, Joan Oliver escriu poemes i petits contes al Diari de Sabadell, que dirigeixen els membres del Grup de Sabadell, i el 1928 publica el seu primer llibre de proses, Una tragèdia a Lil·liput.Aquesta prometedora carrera literària és escapçada per l'esclat de la guerra civil espanyola. Durant el conflicte, Joan Oliver s'implica intensament en la lluita antifeixista, presideix l'Agrupació d'Escriptors Catalans, filial de la Unió General de Treballadors (UGT), i organitza el Servei de Biblioteques del Front.El 1939 s'exilia a França, a Buenos Aires i, finalment, a Santiago de Xile, on resideix nou anys.Torna a Catalunya el 1948, Poc després d'arribar, la policia registra casa seva, li retiren el passaport i ingressa a la presó Model de Barcelona on està dos mesos i mig. Més tard mor la seva dona de leucèmia.Lúcid fins a l'últim moment, Joan Oliver, segurament que més conegut en la història de la literatura catalana com a Pere Quart, mor el 19 de juny de 1986.
·Per què es pot parlar d’un autor desclassat?
-Forma el grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia.-Durant la Guerra Civil espanyola s’implica en l lluita antifeixista.-Quan esta a Xile escriu guions radiofònics antinazi.-Joan Oliver es converteix en una figura pública i la seva actitud honesta i
contestatària el fan veure com un símbol de la lluita antifranquista.
2.Fes una sinopsi del desenvolupament del teatre català des del tombant de segle.
En l'àmbit del teatre, després de vuit anys de prohibició explícita de representar en llengua catalana, el règim franquista autoritzà la representació d'obres en català a la primavera del 1946.
Quadre
3.Comenta críticament el fragment de Miquel M. Gibert: "Ball robat: la culminació de l'obra dramàtica de Joan Oliver" dins "El teatre de Joan Oliver". Barcelona, Institut del Teatre, 1998.
Joan Oliver sosté el seu punt de vista determinista al llarg de tota l'obra amb els tres factors: la seva realitat íntima de mosaic de misteris, la impossibilitat d'assolit la veritat, que es necessàriament contradictori, la impossibilitat d'assolit la veritat, que es transformen en miratges dels quals l'home mateix és víctima, i la peremptorietat de fer de l'egoisme la força bàsoca o rectora de l'univers propi, fins al punt de convertir aquest egoisme en utopia inabastable de la seva relació amb altres".
4. Oliver, quan té un discurs a fer, segueix, de vegades, la tècnica txekhoviana del <>; podries assenyalar-ne alguns?
Anton Txekhov era un escritor que utilitzava una tècnica que Oliver posa en practica a la novel·la. Un exemple d'aquesta tècnica és:
A la pàgina 68 y a la 69, quan la Mercè parla sola. Esta fen un monòleg. " Tenia mal de cor...Tembé porto un sandvitx per a tu [...] Tu ets el meu refugi, no tinc ningú més!Bona nit...
5.En un moment determinat de l'obra es defineix l'intel·lectul; estàs d'acord que un intel·lectual és com l'intueixen Cugat i Oleguer?
INTEL·LECTUAL: persona dedicada al cultiu de les ciències i lletres.
Oleguer i Cugat nombren com a intel·lectual al Cugat, un home culte, que sap de lletres ja que vol ser escritor. La definició que fan en Cugat i l'Oleguer d'un intel·letual s'apropa a la propia definició però no és la mateixa.
6.Com concep Oliver l'home i la bèstia?
En alguns fragment de l'obra Ball Robat de Joan Oliver, expressa la concepció que té de l'home i la bestia:
*Pàg.63
CUGAT:les decepcions són inevitables. He arrivat a la conclusió que el sentit de la vida només es troba en el dolor, l'única realitat que ens ha estat plenament donada. Cada ànima és com un estranger que viu en terra enemiga. Els homes no hem après d'estimar-nos.
*Pàg.75
CUGAT:Ja només sé, ara més que mai, que l'home no és altra cosa que una bèstia infeliç:l'única!
8.Formula la temàtica significativa de l'obra i respon a aquesta qüestió: Si és constitutiu de la condició humana l'experiència de la solitud, el dolor i la infelicitat, malgrat la tendència a ser feliços, ¿fins a quin punt Oliver es planteja el perquè d'aquesta dolorosa experiència en les criatures humanes?
A l'obra s'afirma diverses vegades que la felicitat, els qui pensen, és a dir, els humans, no la podem aconseguir.
- Fins al punt que encara que angelis alguna cosa, l'exemple a l'obra es quan desitjen una altra parella, no serás feliç, ja que voldras una altra cosa i mai estarás saciat.
dimarts, 26 de febrer del 2008
dilluns, 11 de febrer del 2008
La censura
La censura franquista, directa o indirecta, incidia considerablement a l'hora de barrar o anul·lar els intents de renovació dels repertoris dels teatres catalans. La gairebé impossibilitat d'estrenar obres estrangeres feien molt difícil de programar peces noves en llengua catalana.
Els criteris censoris tendien a eliminar, en efecte, qualsevol <> al pudor i als bons costums en relació amb el sisé manament (era censurada tota referència a l'avortament, l'homosexualitat, l'adulteri o el divorci).
Respecte a les traduccions, el desembre del 1957, un any abans de l'estrena de Ball Robat, la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyol va fer circular unes normes, de caràcter oficiós, però d'obligat acatament, que limitaven al teatre professional les representacions d'obres estrangeres en català. No acabava aquí, tanmateix, les prohibicions: tampoc no es podia escenificar cap traducció que no hagués estat estrenada, si més no dos anys enrere, al país d'origen i que no disposésdel permís del traductor de la versió castellana o de la companyia que en tingués l'exclusiva en castellà.
Els criteris censoris tendien a eliminar, en efecte, qualsevol <
Respecte a les traduccions, el desembre del 1957, un any abans de l'estrena de Ball Robat, la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyol va fer circular unes normes, de caràcter oficiós, però d'obligat acatament, que limitaven al teatre professional les representacions d'obres estrangeres en català. No acabava aquí, tanmateix, les prohibicions: tampoc no es podia escenificar cap traducció que no hagués estat estrenada, si més no dos anys enrere, al país d'origen i que no disposésdel permís del traductor de la versió castellana o de la companyia que en tingués l'exclusiva en castellà.
Una cultura sense llibertat
A la dècada dels cinquanta del segle XX , la consolidació de la dictadura franquista aná acompanyada de l'obertura d'unes primeres escletxes públiques per a la recuperació de la cultura catalana. Amb moltes limitacions legals i amb notables insuficiències la cultura catalana maldà per recuperar la presència i el prestigi públics perduts amb la desfeta del 1939. En l'àmbit del teatre, desprès de 8 anys de prohibició explícita de representar en llengua catalana, el règim franquista autoritzà la representaicò d'obres en català a la primavera del 1946.
Les psicions més permissives de la dictadura franquista, derivades del desenllaç de la Segona Guerra Mundial, es limitaren a acceptar únicament la reposició d'obres d'una determinada tradició teatral, que anava de Frederic Soler a Josep M. de Sagarra, passant per Àngel Guimerà, Santiago Rusinyol, Ignasi Iglésias, Josep Pous i Pagès, Adrià Gual, Josep M. Folch i Torres o Lluís Elias.
Malgrat les condicions hostils a què s'enfrontava la represa del teatre català, Josep M. de Sagarra dominà com sempre l'escena catalana professional de la postguerra.
A més de Sagarra, el coliseu del carrer de l'Hospital acollí dos fenòmens que donen la mesura de l'èxit: Bala Perduda, de Lluís Elias, 1915, i la incorporació de Joan Capri al Romea, al 1957.
La situació crítica del teatre català arriba a uns extrems tan insostenibles que l'escriptor Néstor Luján, des de les pàgines del setmanari Destino, denuncià, el 1959 -un any després de l'estrena de Ball Robat-, el nivell deprolables de degradació en què es trobava la seu de l'escena professional catalana, és a dir, el Teatre Romea.
Les psicions més permissives de la dictadura franquista, derivades del desenllaç de la Segona Guerra Mundial, es limitaren a acceptar únicament la reposició d'obres d'una determinada tradició teatral, que anava de Frederic Soler a Josep M. de Sagarra, passant per Àngel Guimerà, Santiago Rusinyol, Ignasi Iglésias, Josep Pous i Pagès, Adrià Gual, Josep M. Folch i Torres o Lluís Elias.
Malgrat les condicions hostils a què s'enfrontava la represa del teatre català, Josep M. de Sagarra dominà com sempre l'escena catalana professional de la postguerra.
A més de Sagarra, el coliseu del carrer de l'Hospital acollí dos fenòmens que donen la mesura de l'èxit: Bala Perduda, de Lluís Elias, 1915, i la incorporació de Joan Capri al Romea, al 1957.
La situació crítica del teatre català arriba a uns extrems tan insostenibles que l'escriptor Néstor Luján, des de les pàgines del setmanari Destino, denuncià, el 1959 -un any després de l'estrena de Ball Robat-, el nivell deprolables de degradació en què es trobava la seu de l'escena professional catalana, és a dir, el Teatre Romea.
dissabte, 2 de febrer del 2008
Quadre de relacions (Mercè i Cugat)
http://img527.imageshack.us/my.php?image=inmafd8.jpg
El quadre el vaig fer a un ciber i no hi havia el word, per tant el vaig fer al paint.
El quadre el vaig fer a un ciber i no hi havia el word, per tant el vaig fer al paint.
dilluns, 28 de gener del 2008
Joan Oliver
Joan Oliver és un autor difícil de situar des d'una perspectiva generacional.
Va néixer al 1899, pertanya la lleva de Riba, Foix, Sagarra o Salvat-Papasseit. Va publicar el seu primer llibre, de narracions, al 1928, però no es va donar a conèixer com a poeta fins al 1934.
La seva obra presenta la postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, una ironia propera de vegades al sarcasme, un model de llengua tan planer com depurat i una actitud contrària a les pretensions i els transcendentalismes.
Oliver va decantar-se a partir de la guerra cap al realisme i el compromís, si bé mitjançant un humor punyent, un esperit iconoclasta i sovint individualista, i uns marcats pressupòsits ètics; aquests últims van afavorir-lo tant els anys seixanta, com perjudiciar-lo després, amb l'eclosió de moviments més interessats en l'autonomia del fet literari respecte de les contingències ideològiques.
Dels orígens bugesos al compromís
Joan Oliver va nèixer en una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca. El seu avi patern havia estat un dels fundadors de la Caixa de Sabadell, el matern era un dels dirigents del Foment del Treball. Educat, doncs, com a fill de casa bona, quart d'onze germans dels quals acanarà essent l'únic supervivent, estudià la carrera de dret, viatjà per Europa i, l'any 1919, formà l'anomenat <> amb Francesc Trabal i Armand Obiols ( pseudònim de Joan Prat ), entre d'altres.
Aquests autors practiquen una literatura a mig camó de la iconoclàstia avantguardista, de caire cosmopolita, i de la pura facècia de regust més local. L'any 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell, del qual Oliver serà eñ dorectpr i on usarà pseudònims diversos. Al 1925 funden les edicions La Mirada, la qual publicarà divuit volims i fulls solts.
D'altra banda Oliver va col·laborant també a La Veu de Catalunya, La Publicitat, Revista de Catalunya o Mirador. Es trasllada a viure a Barcelona al 1926, i estrena a Sabadell una rpimera obra teatral, Una mena d'orgull.
Quan es dona a conèixer com a poeta, ho fa al 1934 amb el pseudònim de Pere Quart, que ja havia usat avans.
El llibre de poemes, Les decapitacions, parodia el simbolisme com les avantguardies i hi despunta una intenció humorística, crítica i ideològica, alguns al·lusius a Hitler o Mussolini.
La primera gran sotragada
Va néixer al 1899, pertanya la lleva de Riba, Foix, Sagarra o Salvat-Papasseit. Va publicar el seu primer llibre, de narracions, al 1928, però no es va donar a conèixer com a poeta fins al 1934.
La seva obra presenta la postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, una ironia propera de vegades al sarcasme, un model de llengua tan planer com depurat i una actitud contrària a les pretensions i els transcendentalismes.
Oliver va decantar-se a partir de la guerra cap al realisme i el compromís, si bé mitjançant un humor punyent, un esperit iconoclasta i sovint individualista, i uns marcats pressupòsits ètics; aquests últims van afavorir-lo tant els anys seixanta, com perjudiciar-lo després, amb l'eclosió de moviments més interessats en l'autonomia del fet literari respecte de les contingències ideològiques.
Dels orígens bugesos al compromís
Joan Oliver va nèixer en una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca. El seu avi patern havia estat un dels fundadors de la Caixa de Sabadell, el matern era un dels dirigents del Foment del Treball. Educat, doncs, com a fill de casa bona, quart d'onze germans dels quals acanarà essent l'únic supervivent, estudià la carrera de dret, viatjà per Europa i, l'any 1919, formà l'anomenat <
Aquests autors practiquen una literatura a mig camó de la iconoclàstia avantguardista, de caire cosmopolita, i de la pura facècia de regust més local. L'any 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell, del qual Oliver serà eñ dorectpr i on usarà pseudònims diversos. Al 1925 funden les edicions La Mirada, la qual publicarà divuit volims i fulls solts.
D'altra banda Oliver va col·laborant també a La Veu de Catalunya, La Publicitat, Revista de Catalunya o Mirador. Es trasllada a viure a Barcelona al 1926, i estrena a Sabadell una rpimera obra teatral, Una mena d'orgull.
Quan es dona a conèixer com a poeta, ho fa al 1934 amb el pseudònim de Pere Quart, que ja havia usat avans.
El llibre de poemes, Les decapitacions, parodia el simbolisme com les avantguardies i hi despunta una intenció humorística, crítica i ideològica, alguns al·lusius a Hitler o Mussolini.
La primera gran sotragada
dimecres, 16 de gener del 2008
divendres, 23 de novembre del 2007
TREBALL DE GRUP
1. La bibliografia especialitzada sosté que un dels elements singulars de solitud és la vivor dialectal de la llengua i, de manera encara més concreta, la riquesa dialectal del pastor. Fixa’t en algun diàleg en què aquest parli i anota el lèxic dialectal que empri.
(p. 112) Cap 4
Des de [- Sabeu, ermitana? Aquesta ermita…]
Fins a [… hi podem espitllar per tot…]
Lèxic: gitessin, s’arrangin, arrangar-ne, garrí.
B
2. Un tret de la biografia literària de Caterina Albert i Paradís són els pseudònims que fa servir.
a) Informa’t d’on li ve aquest costum de disfressar el nom real i explica el sentit i les circumstàncies dels dos pseudònims empats, Virgili d’Alacseal i Víctor Català.
b) Cerca també en el seu epistolari, on s’explica els motius dels pseudònims, quina va ser la reacció de Joan Maragall en saber que l’autor de Solitud era una dona. Recorda’t d’esmentar en la bibliografia les fonts utilitzades.
A) Caterina Albert comença a publicar alguns escrits a la revista l'Esquella de la Torratxa amb el pseudónim de Virgili d'Alacseal.
Com a resultat de l'escàndol provocat per la seva obra "La infanticida", es va representar en els Jocs Florals d'Olot l'any 1898, en que representava un anàlisi de la situació de la dona explotada per la societat rural i primitiva. Amb aquesta obra va adoptar el pseudónim de Víctor Català.
La novel·la "Solitud" costitueix el punt de partida de l'explotació de l'identitat femenina per part d'una escriptora.
Aquesta novel·la va ser escrita baix el pseudónim masculí de Víctor Català per raons de temps i lloc, ja que abans estaba mal vist que les dones fosin escriptores.
B)
Joan Maragall defineix a Caterina com : "ferida del llamp pel geni", es a dir, una dona geni, de capacitat extraordinàriament creativa que escriu singularment molt bé, pero que, en definitiva s'escapa dels esquemes que la societat atribueix a una dona, en aquest cas escriptora.D
3. Solitud és un drama rural. Uns anys abans de la publicació de la novel·la, Víctor Català havia publicat un recull de contes sota el títol Drames Rurals. Mira de llegir algun d’aquests contes i compara’l amb els diferents aspectes de Solitud.
Empra un vocabulari semblant en les dues obres, de l’Empordà.
Tant Solitud, com el conte que vam llegir, són històries versemblants i situades en espais rurals.
Aquesta qüestió s'ha d'ampliar molt més: no esmentes el títol de la narració que heu llegit, ni resumeixes el seu argument, ni concretes el tema. El que comentes ho hauries de posar a la conclusió, després d'haver realitzat el treball previ.
C
4. Alan Yates, a Una generació sense novel·la?, considera que “el drama rural” és una de les creacions més originals i més representatives de la literatura modernista. Esbrina per què.
Alan Yates considera que el “drama rural” és una de les creacions més originals i més representatives de la literatura modernista, perquè són histories curtes i están ambientades al camp, mentre que abans totes les novel·les estaven ambientades a la ciutat.
La resposta és correcta, però incompleta. A què us referiu quan dieu "abans"? Cal explicar-se!!!
C
5. El tema de la violació és un dels eixos de Solitud. Fins a quin punt determina la trama de l’obra?
La violació ja és la gota que colma vessa la seva paciència i ja no suporta més tota aquella situació, Aixa que decideix anar-se’n, s’acaba tot.
B
6. Dels quatre personatges fonamentals que transiten per Solitud només se’ns dóna explicació del pasta de dos: Mila i Gaietà. Recupera els capítols corresponents de la novel·la i explica el fil biogràfic de cadascú d’aquests dos personatges abans que no comenci l’acció de la novel·la.
Gaietà: va estar casta amb la Lluci 8 mesos, llavors va morir (cap. 3).
Mila: La mare de la Mila va morir i se’n va anar amb el seus oncles.
L’oncle de la Mil amor. (cap.4)
Falten referències.
B
7. Fes un retrat físic, psicològic i moral dels quatre protagonistes de l’obra: Mila, Gaietà, l’Ànima i Matias. Fes que cadascun dels retrats no sigui superior a les cent paraules.
Gaietà: Un home agradós i servidor. Baixet i primedís, però s'estarrufava la figureta amb un gec ample i curt i unes calces també curtes i folgades de gruixut burell. Una gorra peluda se li menjava moitja cara, i l'altra mitja, neta de pèl, més que afaitada de fresc semblava barbameca de naixença. Duia sabates ferrades i petjava reposadament.
La Mila li posà uns quaranta anys. Encara que realment en tingui gairebé 64.
Ànima: Pagès de mig temps, malgirbat, amb un gec pansit de vellut blau i unes calces de pana groga estripades i cenyides al cos per un cordill d'espart. Anava espitregat i descalç, i de la barretina posada sense gira, amb la pontorra enredera, entre el clatell i orella, n'eixia un bordó ossós de color d'oli i una margera de celles que amagaven una enclotada, en qual fons s'hi removien inquietament com dos insectes enmig de brossa, dos ullots petits, petits, de no se sabia quin color. Tenia la veu ronca i reia d'una manera estrafeta, aclucant els ulls, i enrotllant el llavi de dalt cap endins. Al fer-ho, ensenyava les dents i geniva superior, les dents eren blanques i lluents com botonets de pedra, i les genives rogenques, d'un color semblant al de xocolata.
Les mans quasi negres, llargues primes i cobertes de cap a cap per un pèl moixí espès i aspre, com si hagués estat socarrat.
Les mans quasi negres, llargues primes i cobertes de cap a cap per un pèl moixí espès i aspre, com si hagués estat socarrat.
A
8. A la novel·la, Mila es troba entre cinc homes (Gaietà, Matias, Ànima, Arnau, Baldiret). Quina és l’actitud d’ella enfront de cadascun d’ells i d’ells enfront d’ella? Qui juga el paper d’antagonista de Mila? Els altres personatges, quina funció fan?
El que pensa la Mila sobre els homes:
MATIAS: Mila pensa que el seu marit es un gandul, que no ajuda a les feines de la casa i no li fa res de cas a ella. La seva actitud envers ell és de menys preu.
GAIETÀ: És l’única persona que la fa sentir bé, fins i tot arriba a un punt que la Mila sent desig per ell, però tot això s’acaba en quant s’adona dels anys que té.
ÀNIMA: A la Mila, L’Ànima li sembla a un gos que tenia la seva tieta, el veu com un animal, un desvergonyit, no li dona gaire bona espina.
ARNAU: Ell desperta sobre la Mila un fort Impuls passional que ella intenta negar.
BALDIRET: El nen desperta l’esperit maternal de la Mila i la fa sentir molt bé, ja que a ella lo agrada molt la companyia del nen.
El que pensen els homes sobre la Mila:
MATIAS: No li fa res de cas, com si ella no existís.
GAIETÀ: La veu com una pobra dona que s’ha tingut que anar al camp per culpa del seu marit i allí està en plena solitud. Li sembla una bona dona.
ÀNIMA: La veu com a desig sexual.
ARNAU: Està enamorat de la Mila i li proposa matrimoni però ella es nega.
BALDIRET: La veu com a una mare.
Paper d’antagonisa el juga el Gaietà.
La funció que tenen els altres personatges.
MATIAS: Marit de la Mila.
ÀNIMA: És el dolent de la novel·la.
ARNAU: Juga el paper d’admirador de la Mila.
BALDIRET: Fa com si fos el fill de la Mila.
A
9. La gastronomia té un paper relativament important a Solitud. El lector assisteix a àpats diversos, com l’arròs amb bacallà del començament, els caragols a la brutesca o el llebrot que caça al jaç, d’un cop de pedra, en Gaietà. Però n’hi ha d’altres. Fes una llista de tots els àpats amb les pàgines en què apareixen, explica’ls des d’una perspectiva gastronòmica i apunta, quan hi sigui, l’element simbòlic que aquests àpats o els animals que s’hi mengen puguin representar.
* MENESTRA:
Preparació:
Pas 1: Es pela i pica el tomàquet i la ceba per a sofregir-los AL final s’afegeix al sofregit el pimentón pebre vermell i la farina espolainlant’la remenant per a evitar que es cremi. Ho apartem. Pas 2: Es posen a bullir en una casserola les carxofes (cors, o si són grans partides en quatre i fregades amb llimona) les faves pelades i els pèsols (pots tirar també les beines), les patates pelades i trossejades, l'enciam rentat i trossejada. Es cobreix tot d'aigua, procurant que sobrepassi uns dos dits l'altura dels ingredients.
Pas 3. Quan comença a bullir s'agrega el sofregit.. Es manté en li foc fins que les carxofes estiguin tendres. Vigilar la cocció per si és necessari agregar més aigua. Afegir sal i un poc d'oli la final de la cocció. Pot servir-se amb un poc d'oli d'oliva verge en li plat.
Pas 4: Si es vol més sòlida pot acompanyar-se d'ous durs tallats i de pa fregit o torrat. Una fórmula clàssica si es desitja ser flexible amb el vegetarià és afegir un poc de pernil...
*SOPA DE PASTOR
Ingredients:
- farigola.
- 4 gotes d’oli.
- Pa.
- all.
- aigua.
*CARGOLS:
S’agafen i es posen a la paella. A rostir.
Simbolitza la prosperitat, ja que no passaven gana i la riquesa de la muntanya que tenia aquells cargols tan esplèndids.
*CONILLS:
El conill simbolitza amb el qui es caçat pel caçador, en aquest cas els personatges per l’Ànima que es dedica a caçar tot tipus de “conills”.
Preparació: Es tosta al foc.
SENSE ACABAR
C
10. Destria en les categories i camps semàntics que calgui els elements que conformen l’univers simbòlic de Solitud. Mira de fer-ne un quadre sinòptic que els pugui sistematitzar, i explica’n la seva significació.
ELEMENTS QUE CONFORMEN L’UNIVERS SIMBOLIC DE SOLITUD | |
“La Pujada” | “La devallada” |
La pujada a l’ermita és un camí simbòlic, ja que des de el primer moment representa per a ella una cosa que ha marcat ja molt abans d’arribar a l’ermita es sentia malament, perquè no veuria a la seva família, i no va a gust ella a l’ermita, tot això no li agrada. | És un altre element simbòlic, perquè es quan la Mila decideix anar-se’n d’aquest infern i parla amb el Matias i li diu que se’n va, la conversa que tenen ells també simbolitza molt, ell intenta convèncer-a, però ella esta decidida a anar-se’n. |
La manera de mirar a la Mila tots els homes de la casa, cada un d’ells la mira amb una mirada diferent. | |
12.Completa el quadre següent:
RONDALLES, CREENCES I LLEGENDES DE SOLITUD.Rondalla Les Llufes. | |
Llegenda del Senyor Llisquens | |
| |
Llegenda de la creu. | |
| |
Creença de que el pastor els hi havia donat totes les seves possesions |
LES ACTIVITATS QUE HI VAIG COPIAR ERRADAMENT VA SER DEL BLOC DE L'ALBA PERQUÈ TINC ELS ENLLAÇOS EQUIVOCATS.
dimecres, 31 d’octubre del 2007
Discurs de la tercera Festa Modernista
TEXT 2 [p.51]
1.Al llarg del discurs es poden edtectar un conjunt d'antítesis que segons l'autor s'estableixen entre els modernistes i la resta de la societat. Sabries completar la sèrie:
1.Al llarg del discurs es poden edtectar un conjunt d'antítesis que segons l'autor s'estableixen entre els modernistes i la resta de la societat. Sabries completar la sèrie:
Modernistes | Societat |
Poesia | Prosa |
Sol i llum | boira |
Imaginació | Sentit Comú |
L’art per l’art | Art comerç |
“pervindre” | Present |
Somni | Realitat |
Don Quixots | Sancho Panzas |
Simbolistes | realistes |
Cosmopolitisme | Amor a la provincia (Caalunya, etc.) |
A
Amb la poesia representa la pau, tranquil·litat i la minoria que pot comprendre la poesia i que la sap valorar.
La prosa, per tant, es el contrari.
3. Creus que es sacralitza la funció de la Poesia, és a dir, de l'artista en aquest fragment?
Si, ja que arriba a anomenar-la com "La Santa Poesia"
4. Qui són i quina actitud mostra Rusiñol envers tots aquells qui no participen de les seves idees?
La burgesia, els menysprea i els anomena "Gran Ramat"
Viure del Passat
TEXT 1 [p. 51]
1. Què critica Brossa del regionalisme i de la literatura de la Renaixença?
De la literatura ens diu que es antiga, "A èpoques noves, formes d'art noves". Amb aquesta frase ens diu que s'ha de renovar la literatura catalana, i no anar a la literatura del segle XV.
Del regionalisme critica que s'hauríen de donar a conèixer més enllà de Catalunya.
2.Fins quin punt Brossa creu que la cultura que ell defensa ha de tenir en compte el passat?
Les cultures noves han d'agafar lo bo de les anteriors, i lo dolent, s'ha de menysprear.
Cal aprofundir més en l'explicació: què considerava "bo" i què "dolent"?
3.Quina classe social creu l'autor de l'article que ha de tenir un paper preponderant en la recuperació cultural de Catalunya? Per què?
Les classes populars, perquè les classes altes son materialistes i només pensen en els diners.
4.Quines nacions proposa Brossa com a model a seguir? Quin et sembla el motiu d'aquesta tria?
Proposa es nacions del Nord (França, Alemanya i Anglaterra) perquè allà la literatura es més moderna.
5. Encara que a les preguntes anteriors ja s'ha fet referència a algunes de les propostes de Brossa per modernitzar Catalunya, enumera-les ara seguint l'ordre en què apareixen en el text.
"A èpoques noves, formes d'art noves." (Renovar-se).
Agafar del passat lo bo, i menysprear el patrimoni dolent.
Seguir els passos de les nacions del Nord.
Reanimar l'esperit regional de Catalunya deixant de banda a la burgesia i mirar a la massa anònima, les classes populars.
No fer cas a la desconfiança i indeferència que mostren els polítics.
1. Què critica Brossa del regionalisme i de la literatura de la Renaixença?
De la literatura ens diu que es antiga, "A èpoques noves, formes d'art noves". Amb aquesta frase ens diu que s'ha de renovar la literatura catalana, i no anar a la literatura del segle XV.
Del regionalisme critica que s'hauríen de donar a conèixer més enllà de Catalunya.
2.Fins quin punt Brossa creu que la cultura que ell defensa ha de tenir en compte el passat?
Les cultures noves han d'agafar lo bo de les anteriors, i lo dolent, s'ha de menysprear.
Cal aprofundir més en l'explicació: què considerava "bo" i què "dolent"?
3.Quina classe social creu l'autor de l'article que ha de tenir un paper preponderant en la recuperació cultural de Catalunya? Per què?
Les classes populars, perquè les classes altes son materialistes i només pensen en els diners.
4.Quines nacions proposa Brossa com a model a seguir? Quin et sembla el motiu d'aquesta tria?
Proposa es nacions del Nord (França, Alemanya i Anglaterra) perquè allà la literatura es més moderna.
5. Encara que a les preguntes anteriors ja s'ha fet referència a algunes de les propostes de Brossa per modernitzar Catalunya, enumera-les ara seguint l'ordre en què apareixen en el text.
"A èpoques noves, formes d'art noves." (Renovar-se).
Agafar del passat lo bo, i menysprear el patrimoni dolent.
Seguir els passos de les nacions del Nord.
Reanimar l'esperit regional de Catalunya deixant de banda a la burgesia i mirar a la massa anònima, les classes populars.
No fer cas a la desconfiança i indeferència que mostren els polítics.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
