Al
1880, a Catalunya comença a aparèixer un conjunt d'actituds culturals noves caracteritzades per una
voluntat clara de
modernització. El nucli ideològic més representatiu d'aquelles noves actituds és la revista
L'Avens (
1881-1884), des d'on es promourà, una ciència, una literatura i un art essencialment "
moderns".
El
modernisme sorgeix a l'entorn del
1892, quan tot un conjunt de grups
renovadors s'articulen al voltant d'un mateix programa. La revista L
'Avenç n'es la plataforma més influent. Al costat de la revista, exposicions, festes
modernistes i articles donen fe de l'arribada d'un moviment que es proposa de renovar totalment la vida cultural catalana i s'infiltra en tota mena de manifestacions artístiques: Arquitectes com
Gaudí,
Domènech i Montaner i Puig i Calafalch són els capdavanters en la revisió de plantejaments arquitectònics.
Convençuts d'haver rebut una herència cultural morta i de viure una plena decadència social i cultural, els modernistes proposen, com a terapèutica, l'impuls
modernitzador. Tot això queda reflectit en un article de
Jaume Brossa a L'
Avenç el 2
d'agost de
1892, que es titula "Viure del passat". Aquest article representa el punt de partida del modernisme i hi apareix una frase emblemàtica que esdevindrà el lema del moviment: "A èpoques noves, formes d'art noves". A "Viure del passat" queda ben definit el que el modernisme
hauria de representar:
- El desig de demostrar que la literatura catalana podia arrenglar-se amb la mes moderna avantguarda intel·lectual europea. Una voluntat decidida d'arraconar la Renaixença.
- La voluntat d'acostar-se a la més pura actualitat europea.
- La voluntat de posar-se al dia i d'aconseguir una cultura amb llengua pròpia però amb esperit cosmopolita.
La primera etapa del moviment (1892-1900) va ser una etapa de formació i de preparació.
La majoria dels modernistes coincideixen en el rebuix de la seva societat perquè entenen que ha quedat desproveïda dels seus trets d'identitat i plantegen el replegament en un mateix i la creació de "paradisos artificials" que suplantin la realitat.
Els modernistes se sentiran molt propers als ideals de la Pre-Raphaelite Broderhood (Germandar Prerafaelita, 1848) i faran seu el lema "Art for art sake" (l'art per l'art).
Els modernistes compartiran plenament les intencions d'aquells trenta-set poetes françesos, entre els quals hi havia Baudelaire i Rimbaud, que al 1866 i sota el nom de Le Parnasse contemporain havien propugnat la superioritat de l'art. A partir d'aquell moment i sota la influencia de Baudelaire, els poetes reivindiquen una nova concepció de l'art i de la literatura. El que s'imposa és la recreació d'un món intuït, imaginat, suggerit, evocat.. Sota el nom de "simbolisme", aquest nou postulat rebutja el positivisme i el pretès cientifisme naturalista.
Baudelaire assaja la creació de "paradisos artificials" que li permetin descobrir noves sensacions o percepcions ( olors, colors, sons...); Verlaine descobreix la musicalitat dels mots i la força evocadora que això aporta; Rimbaud provoca una ruptura total en el llenguatge: allibera els mots de la seva finalitat comunacitva i els atorga la capacitat d'evocar a fi que puguin explicar un món inèdit; Mallarmé porta aquest procés fins al final: les analogies i els símbols s'organitzen de tal manera que serveixen al poeta per a mostrar-li la manera d'escapar-se de la realitat palpable. D'aqui surt la bohèmia del París de Montmartre i del Barri Llatí, i un determinat comportament consistent en una barreja de melangia i tedi que Baudelaire va batejar com a spleen. Ells finalment, faran seu el qualificatiu i acceptaran d'anomenar-se així. S'apropien el mot decadentisme i acaben convertint aquest culte a la bellesa en l'única manera possible d'entendre la vida i l'art, per damunt de qualsevol realitat, vici o virtut.
El modernisme és sobretot una reacció contra el passat. Es produí una clara ruptura amb el passat quan Maragall va definir com "espiritualista", entenent aquest terme, aquí, com a sinònim d'antimaterialista, d'antiracional.
Allò que més predomina en el modernisme és l'heterogeneïtat. Amb el modernisme, a més, ens trobem davant un fenomen social important: la burgesia produeix la seva generació d'artistes. Ara, ser artísta és ser professional, no en el sentit de viure de l'art sinó en el de viure per l'art. Aquesta situació la retrata magistralment Rusiñol a L'auca del senyor Esteve.
