La censura

La censura franquista, directa o indirecta, incidia considerablement a l'hora de barrar o anul·lar els intents de renovació dels repertoris dels teatres catalans. La gairebé impossibilitat d'estrenar obres estrangeres feien molt difícil de programar peces noves en llengua catalana.
Els criteris censoris tendien a eliminar, en efecte, qualsevol <> al pudor i als bons costums en relació amb el sisé manament (era censurada tota referència a l'avortament, l'homosexualitat, l'adulteri o el divorci).
Respecte a les traduccions, el desembre del 1957, un any abans de l'estrena de Ball Robat, la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyol va fer circular unes normes, de caràcter oficiós, però d'obligat acatament, que limitaven al teatre professional les representacions d'obres estrangeres en català. No acabava aquí, tanmateix, les prohibicions: tampoc no es podia escenificar cap traducció que no hagués estat estrenada, si més no dos anys enrere, al país d'origen i que no disposésdel permís del traductor de la versió castellana o de la companyia que en tingués l'exclusiva en castellà.

Una cultura sense llibertat

A la dècada dels cinquanta del segle XX , la consolidació de la dictadura franquista aná acompanyada de l'obertura d'unes primeres escletxes públiques per a la recuperació de la cultura catalana. Amb moltes limitacions legals i amb notables insuficiències la cultura catalana maldà per recuperar la presència i el prestigi públics perduts amb la desfeta del 1939. En l'àmbit del teatre, desprès de 8 anys de prohibició explícita de representar en llengua catalana, el règim franquista autoritzà la representaicò d'obres en català a la primavera del 1946.
Les psicions més permissives de la dictadura franquista, derivades del desenllaç de la Segona Guerra Mundial, es limitaren a acceptar únicament la reposició d'obres d'una determinada tradició teatral, que anava de Frederic Soler a Josep M. de Sagarra, passant per Àngel Guimerà, Santiago Rusinyol, Ignasi Iglésias, Josep Pous i Pagès, Adrià Gual, Josep M. Folch i Torres o Lluís Elias.
Malgrat les condicions hostils a què s'enfrontava la represa del teatre català, Josep M. de Sagarra dominà com sempre l'escena catalana professional de la postguerra.
A més de Sagarra, el coliseu del carrer de l'Hospital acollí dos fenòmens que donen la mesura de l'èxit: Bala Perduda, de Lluís Elias, 1915, i la incorporació de Joan Capri al Romea, al 1957.
La situació crítica del teatre català arriba a uns extrems tan insostenibles que l'escriptor Néstor Luján, des de les pàgines del setmanari Destino, denuncià, el 1959 -un any després de l'estrena de Ball Robat-, el nivell deprolables de degradació en què es trobava la seu de l'escena professional catalana, és a dir, el Teatre Romea.