Una cultura sense llibertat

A la dècada dels cinquanta del segle XX , la consolidació de la dictadura franquista aná acompanyada de l'obertura d'unes primeres escletxes públiques per a la recuperació de la cultura catalana. Amb moltes limitacions legals i amb notables insuficiències la cultura catalana maldà per recuperar la presència i el prestigi públics perduts amb la desfeta del 1939. En l'àmbit del teatre, desprès de 8 anys de prohibició explícita de representar en llengua catalana, el règim franquista autoritzà la representaicò d'obres en català a la primavera del 1946.
Les psicions més permissives de la dictadura franquista, derivades del desenllaç de la Segona Guerra Mundial, es limitaren a acceptar únicament la reposició d'obres d'una determinada tradició teatral, que anava de Frederic Soler a Josep M. de Sagarra, passant per Àngel Guimerà, Santiago Rusinyol, Ignasi Iglésias, Josep Pous i Pagès, Adrià Gual, Josep M. Folch i Torres o Lluís Elias.
Malgrat les condicions hostils a què s'enfrontava la represa del teatre català, Josep M. de Sagarra dominà com sempre l'escena catalana professional de la postguerra.
A més de Sagarra, el coliseu del carrer de l'Hospital acollí dos fenòmens que donen la mesura de l'èxit: Bala Perduda, de Lluís Elias, 1915, i la incorporació de Joan Capri al Romea, al 1957.
La situació crítica del teatre català arriba a uns extrems tan insostenibles que l'escriptor Néstor Luján, des de les pàgines del setmanari Destino, denuncià, el 1959 -un any després de l'estrena de Ball Robat-, el nivell deprolables de degradació en què es trobava la seu de l'escena professional catalana, és a dir, el Teatre Romea.