Demà serà una cançó, Llibre de meravelles (1971)
Comentari
"Demà serà una cançó" és una poesía escrita per Vicent Andrés Estellés, un escriptor valencià, al 1971. L'obra pertany al Llibre de meravelles.
L'obra está formada per una estrofa de 20 versos, els quals no tenen rima.
El tema de aquesta poesía és la vida. De la seva propia vida, recordant el passat.
De figures retóriques hi trobem: Paral·lelismes, pleonasmes, interrogacions, enumeracions i quiasme.
dimarts, 8 d’abril del 2008
Poesíes [Comentari] 3/5
Testament mural, Llibre de meravelles (1971)
Comentari
"Testament mural" és una poesía escrita per Vicent Andrés Estellés, un escriptor valencià, al 1971. Aquesta poesía pertany al Llibre de meravelles.
Está format per: 1 estrofa de 31 versos sense rima.
El tema principal de la poesía és el sexe.
La poesía parla de l'amor desenfrenat d'una parella. Recordant quan feien l'amor.
En aquesta poesía trobem de figures retóriques:
- Elipsis, enumeracions, encavallaments i anáfores.
Comentari
"Testament mural" és una poesía escrita per Vicent Andrés Estellés, un escriptor valencià, al 1971. Aquesta poesía pertany al Llibre de meravelles.
Está format per: 1 estrofa de 31 versos sense rima.
El tema principal de la poesía és el sexe.
La poesía parla de l'amor desenfrenat d'una parella. Recordant quan feien l'amor.
En aquesta poesía trobem de figures retóriques:
- Elipsis, enumeracions, encavallaments i anáfores.
Poesíes [Comentari] 2/5
"Res no m'agrada tant", Horacianes (1974), dins Les pedres de l'àmfora, O.C. 2
Comentari
"Res no m'agrada tant" és una poesía escrita per Vicent Andrés Estellés, un escriptor valencià, al 1974, dins Les pedres de l'àmfora.
La poesía conté 7 estrofes. La primera de 3 versos, i cap d'ells té les mateixes síl·labes, no té rima. La segona té 1 vers amb 19 síl·labes. La tercera té 4 versos, 3 d'ells amb 10 síl·labes i un amb 9, tampoc té rima. La quarta té 5 versos i cap d'ells té les mateixes síl·labes, tampoc té rima. La cinquena té 4 versos i cap d'ells té les mateixes síl·labes, no tenen rima entre ells. La siséna té 2 versos, un amb 5 síl·labes i l'altre amb 13 síl·labes. La seténa té 1 vers amb 6 síl·labes.
La poesía tracta de el menjar que més li agrada. És una poesía intranscendent.
D'elements retórics té: encavallaments i enumeracions.
Comentari
"Res no m'agrada tant" és una poesía escrita per Vicent Andrés Estellés, un escriptor valencià, al 1974, dins Les pedres de l'àmfora.
La poesía conté 7 estrofes. La primera de 3 versos, i cap d'ells té les mateixes síl·labes, no té rima. La segona té 1 vers amb 19 síl·labes. La tercera té 4 versos, 3 d'ells amb 10 síl·labes i un amb 9, tampoc té rima. La quarta té 5 versos i cap d'ells té les mateixes síl·labes, tampoc té rima. La cinquena té 4 versos i cap d'ells té les mateixes síl·labes, no tenen rima entre ells. La siséna té 2 versos, un amb 5 síl·labes i l'altre amb 13 síl·labes. La seténa té 1 vers amb 6 síl·labes.
La poesía tracta de el menjar que més li agrada. És una poesía intranscendent.
D'elements retórics té: encavallaments i enumeracions.
Poesíes [Comentari] 1/5
Primera poesía:
"M'he estimat molt la vida", Horacianes (1974), dins Les pedres de l'àmfora, O.C. 2.
Comentari
Aquesta poesía va ser escrita per Vicent Andrés Estellés, un escriptor valencià, i te com a títol "M'he estimat molt la vida". Va ser escrit al 1974, dins Les pedres de l'àmfora.
La poesía es composa de 5 estrofes. La primera té 7 versos, cadascú amb un número diferent de síl·labes. La segona estrofa té 7 versos també, i com l'anterior, també té cada vers un numero diferent de síl·labes. La tercera estrofa té 1 vers de 12 síl·labes. La quarta estrofa té 2 versos, també els versos amb síl·labes diferents. La cinquena estrofa té 1 vers, que té 9 síl·labes.
La rima es asonant [ ABABC-C ]
Com a tema, hem de dir que és la vida.
En aquesta poesía es compara la vida amb menjar, o accions que sempre han anat ocurrint, com la de la parella que s'agafa les mans i es mira als ulls, o com la primera dent d'un infant.
De figures retóriques en trobem: enumeracions i anafores.
"M'he estimat molt la vida", Horacianes (1974), dins Les pedres de l'àmfora, O.C. 2.
Comentari
Aquesta poesía va ser escrita per Vicent Andrés Estellés, un escriptor valencià, i te com a títol "M'he estimat molt la vida". Va ser escrit al 1974, dins Les pedres de l'àmfora.
La poesía es composa de 5 estrofes. La primera té 7 versos, cadascú amb un número diferent de síl·labes. La segona estrofa té 7 versos també, i com l'anterior, també té cada vers un numero diferent de síl·labes. La tercera estrofa té 1 vers de 12 síl·labes. La quarta estrofa té 2 versos, també els versos amb síl·labes diferents. La cinquena estrofa té 1 vers, que té 9 síl·labes.
La rima es asonant [ ABABC-C ]
Com a tema, hem de dir que és la vida.
En aquesta poesía es compara la vida amb menjar, o accions que sempre han anat ocurrint, com la de la parella que s'agafa les mans i es mira als ulls, o com la primera dent d'un infant.
De figures retóriques en trobem: enumeracions i anafores.
dilluns, 10 de març del 2008
Vicent Andrés Estellés, Biografía
Vicent Andrés Estellés va nèixer el 4 de septembre de 1924, a Burjassot (València).
La vocació literària li va començar a brollar molt aviat a Vicent Andrés Estellés, encara que no va ser per la branca de la poesía, sinó per la del teatre. Les seves obres de teatre no van ser ben acollides, així que a partir del 1935-1936 va escriure poesia.
Quan va esclatar la guerra, ell nomès en tenía 12 anys, per tant, va haver de deixar d'estudiar.
La familia no es va exiliar, i ell es va possar a treballar de forner, com el seu pare.
Ha treballat per a dos diaris, el primer va ser al 1942 al diari "Jornada", on va publicar el seu primer article. Desde aquell moment, va començar a fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme, a Madrid, com a becat.
A Madrid publica poesies en castellà que eren traduccions a les que ja havia fet en català.
Al 1945 va fer de soldat a Navarra. Quan torna a València, al 1948, es quan treballa al segon diari, "Las Provincias".
Ja instal·lat a València, torna a escriure poesía en català.
Als anys 50 va fer amistats amb grans escriptors, i es va casar amb Isabel Llorente, amb la que després de 10 messos de cassats, van tenir una filla, que va morir als 4 messos.
Arrán de la mort de la seva petita filla, Vicent Andrés Estellés va fixar un tema molt clar a les seves obres: la mort.
La Nit i Primera soledad, van ser obres influenciades per la mort de la nena.
Al 1958 publica Donzell amarg, obra que queda finalista del premi Óssa Menor i l'amant de tota la vida, al 1966.
Al 1971, va treure a la llum 5 llibres: La clau que obri tots els panys, llibre de meravelles, llibre d'exilis, primera audició i l'inventari clement.
Els temes recurrents en la poesía d'Estellés son: la fam, el sexe, la mort i l'amor.
El 1984 va obtenir el premi de Les lletres valencianes.
Vicent Andrés Estellés va morir a València al 1993.
El fenomen poètic estellesià en el seu context històric
De la mateixa generació que Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Gabriel Ferreter, Vicent Andrés Estellés (1924-1993)Inicia la seva producció poètica a la postguerra.
La vocació literària li va començar a brollar molt aviat a Vicent Andrés Estellés, encara que no va ser per la branca de la poesía, sinó per la del teatre. Les seves obres de teatre no van ser ben acollides, així que a partir del 1935-1936 va escriure poesia.
Quan va esclatar la guerra, ell nomès en tenía 12 anys, per tant, va haver de deixar d'estudiar.
La familia no es va exiliar, i ell es va possar a treballar de forner, com el seu pare.
Ha treballat per a dos diaris, el primer va ser al 1942 al diari "Jornada", on va publicar el seu primer article. Desde aquell moment, va començar a fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme, a Madrid, com a becat.
A Madrid publica poesies en castellà que eren traduccions a les que ja havia fet en català.
Al 1945 va fer de soldat a Navarra. Quan torna a València, al 1948, es quan treballa al segon diari, "Las Provincias".
Ja instal·lat a València, torna a escriure poesía en català.
Als anys 50 va fer amistats amb grans escriptors, i es va casar amb Isabel Llorente, amb la que després de 10 messos de cassats, van tenir una filla, que va morir als 4 messos.
Arrán de la mort de la seva petita filla, Vicent Andrés Estellés va fixar un tema molt clar a les seves obres: la mort.
La Nit i Primera soledad, van ser obres influenciades per la mort de la nena.
Al 1958 publica Donzell amarg, obra que queda finalista del premi Óssa Menor i l'amant de tota la vida, al 1966.
Al 1971, va treure a la llum 5 llibres: La clau que obri tots els panys, llibre de meravelles, llibre d'exilis, primera audició i l'inventari clement.
Els temes recurrents en la poesía d'Estellés son: la fam, el sexe, la mort i l'amor.
El 1984 va obtenir el premi de Les lletres valencianes.
Vicent Andrés Estellés va morir a València al 1993.
El fenomen poètic estellesià en el seu context històric
De la mateixa generació que Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Gabriel Ferreter, Vicent Andrés Estellés (1924-1993)Inicia la seva producció poètica a la postguerra.
dimarts, 26 de febrer del 2008
Treball Ball Robat
1.Situa generacionalment Joan Oliver. Per què es pot parlar d’un autor desclassat? Joan Oliver, narrador, dramaturg, traductor i periodista, fa servir el nom de Pere Quart com a poeta.
Neix el 29 de novembre de 1899 a Sabadell en el si d'una família de la burgesia industrial i va estudia Dret a la Universitat de Barcelona.estableix una forta amistat amb altres joves benestants sabadellencs com els escriptors Francesc Trabal i Armand Obiols, amb qui forma l'anomenat Grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia.A partir del 1923, Joan Oliver escriu poemes i petits contes al Diari de Sabadell, que dirigeixen els membres del Grup de Sabadell, i el 1928 publica el seu primer llibre de proses, Una tragèdia a Lil·liput.Aquesta prometedora carrera literària és escapçada per l'esclat de la guerra civil espanyola. Durant el conflicte, Joan Oliver s'implica intensament en la lluita antifeixista, presideix l'Agrupació d'Escriptors Catalans, filial de la Unió General de Treballadors (UGT), i organitza el Servei de Biblioteques del Front.El 1939 s'exilia a França, a Buenos Aires i, finalment, a Santiago de Xile, on resideix nou anys.Torna a Catalunya el 1948, Poc després d'arribar, la policia registra casa seva, li retiren el passaport i ingressa a la presó Model de Barcelona on està dos mesos i mig. Més tard mor la seva dona de leucèmia.Lúcid fins a l'últim moment, Joan Oliver, segurament que més conegut en la història de la literatura catalana com a Pere Quart, mor el 19 de juny de 1986.
·Per què es pot parlar d’un autor desclassat?
-Forma el grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia.-Durant la Guerra Civil espanyola s’implica en l lluita antifeixista.-Quan esta a Xile escriu guions radiofònics antinazi.-Joan Oliver es converteix en una figura pública i la seva actitud honesta i
contestatària el fan veure com un símbol de la lluita antifranquista.
2.Fes una sinopsi del desenvolupament del teatre català des del tombant de segle.
En l'àmbit del teatre, després de vuit anys de prohibició explícita de representar en llengua catalana, el règim franquista autoritzà la representació d'obres en català a la primavera del 1946.
Quadre
3.Comenta críticament el fragment de Miquel M. Gibert: "Ball robat: la culminació de l'obra dramàtica de Joan Oliver" dins "El teatre de Joan Oliver". Barcelona, Institut del Teatre, 1998.
Joan Oliver sosté el seu punt de vista determinista al llarg de tota l'obra amb els tres factors: la seva realitat íntima de mosaic de misteris, la impossibilitat d'assolit la veritat, que es necessàriament contradictori, la impossibilitat d'assolit la veritat, que es transformen en miratges dels quals l'home mateix és víctima, i la peremptorietat de fer de l'egoisme la força bàsoca o rectora de l'univers propi, fins al punt de convertir aquest egoisme en utopia inabastable de la seva relació amb altres".
4. Oliver, quan té un discurs a fer, segueix, de vegades, la tècnica txekhoviana del <>; podries assenyalar-ne alguns?
Anton Txekhov era un escritor que utilitzava una tècnica que Oliver posa en practica a la novel·la. Un exemple d'aquesta tècnica és:
A la pàgina 68 y a la 69, quan la Mercè parla sola. Esta fen un monòleg. " Tenia mal de cor...Tembé porto un sandvitx per a tu [...] Tu ets el meu refugi, no tinc ningú més!Bona nit...
5.En un moment determinat de l'obra es defineix l'intel·lectul; estàs d'acord que un intel·lectual és com l'intueixen Cugat i Oleguer?
INTEL·LECTUAL: persona dedicada al cultiu de les ciències i lletres.
Oleguer i Cugat nombren com a intel·lectual al Cugat, un home culte, que sap de lletres ja que vol ser escritor. La definició que fan en Cugat i l'Oleguer d'un intel·letual s'apropa a la propia definició però no és la mateixa.
6.Com concep Oliver l'home i la bèstia?
En alguns fragment de l'obra Ball Robat de Joan Oliver, expressa la concepció que té de l'home i la bestia:
*Pàg.63
CUGAT:les decepcions són inevitables. He arrivat a la conclusió que el sentit de la vida només es troba en el dolor, l'única realitat que ens ha estat plenament donada. Cada ànima és com un estranger que viu en terra enemiga. Els homes no hem après d'estimar-nos.
*Pàg.75
CUGAT:Ja només sé, ara més que mai, que l'home no és altra cosa que una bèstia infeliç:l'única!
8.Formula la temàtica significativa de l'obra i respon a aquesta qüestió: Si és constitutiu de la condició humana l'experiència de la solitud, el dolor i la infelicitat, malgrat la tendència a ser feliços, ¿fins a quin punt Oliver es planteja el perquè d'aquesta dolorosa experiència en les criatures humanes?
A l'obra s'afirma diverses vegades que la felicitat, els qui pensen, és a dir, els humans, no la podem aconseguir.
- Fins al punt que encara que angelis alguna cosa, l'exemple a l'obra es quan desitjen una altra parella, no serás feliç, ja que voldras una altra cosa i mai estarás saciat.
Neix el 29 de novembre de 1899 a Sabadell en el si d'una família de la burgesia industrial i va estudia Dret a la Universitat de Barcelona.estableix una forta amistat amb altres joves benestants sabadellencs com els escriptors Francesc Trabal i Armand Obiols, amb qui forma l'anomenat Grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia.A partir del 1923, Joan Oliver escriu poemes i petits contes al Diari de Sabadell, que dirigeixen els membres del Grup de Sabadell, i el 1928 publica el seu primer llibre de proses, Una tragèdia a Lil·liput.Aquesta prometedora carrera literària és escapçada per l'esclat de la guerra civil espanyola. Durant el conflicte, Joan Oliver s'implica intensament en la lluita antifeixista, presideix l'Agrupació d'Escriptors Catalans, filial de la Unió General de Treballadors (UGT), i organitza el Servei de Biblioteques del Front.El 1939 s'exilia a França, a Buenos Aires i, finalment, a Santiago de Xile, on resideix nou anys.Torna a Catalunya el 1948, Poc després d'arribar, la policia registra casa seva, li retiren el passaport i ingressa a la presó Model de Barcelona on està dos mesos i mig. Més tard mor la seva dona de leucèmia.Lúcid fins a l'últim moment, Joan Oliver, segurament que més conegut en la història de la literatura catalana com a Pere Quart, mor el 19 de juny de 1986.
·Per què es pot parlar d’un autor desclassat?
-Forma el grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia.-Durant la Guerra Civil espanyola s’implica en l lluita antifeixista.-Quan esta a Xile escriu guions radiofònics antinazi.-Joan Oliver es converteix en una figura pública i la seva actitud honesta i
contestatària el fan veure com un símbol de la lluita antifranquista.
2.Fes una sinopsi del desenvolupament del teatre català des del tombant de segle.
En l'àmbit del teatre, després de vuit anys de prohibició explícita de representar en llengua catalana, el règim franquista autoritzà la representació d'obres en català a la primavera del 1946.
Quadre
3.Comenta críticament el fragment de Miquel M. Gibert: "Ball robat: la culminació de l'obra dramàtica de Joan Oliver" dins "El teatre de Joan Oliver". Barcelona, Institut del Teatre, 1998.
Joan Oliver sosté el seu punt de vista determinista al llarg de tota l'obra amb els tres factors: la seva realitat íntima de mosaic de misteris, la impossibilitat d'assolit la veritat, que es necessàriament contradictori, la impossibilitat d'assolit la veritat, que es transformen en miratges dels quals l'home mateix és víctima, i la peremptorietat de fer de l'egoisme la força bàsoca o rectora de l'univers propi, fins al punt de convertir aquest egoisme en utopia inabastable de la seva relació amb altres".
4. Oliver, quan té un discurs a fer, segueix, de vegades, la tècnica txekhoviana del <>; podries assenyalar-ne alguns?
Anton Txekhov era un escritor que utilitzava una tècnica que Oliver posa en practica a la novel·la. Un exemple d'aquesta tècnica és:
A la pàgina 68 y a la 69, quan la Mercè parla sola. Esta fen un monòleg. " Tenia mal de cor...Tembé porto un sandvitx per a tu [...] Tu ets el meu refugi, no tinc ningú més!Bona nit...
5.En un moment determinat de l'obra es defineix l'intel·lectul; estàs d'acord que un intel·lectual és com l'intueixen Cugat i Oleguer?
INTEL·LECTUAL: persona dedicada al cultiu de les ciències i lletres.
Oleguer i Cugat nombren com a intel·lectual al Cugat, un home culte, que sap de lletres ja que vol ser escritor. La definició que fan en Cugat i l'Oleguer d'un intel·letual s'apropa a la propia definició però no és la mateixa.
6.Com concep Oliver l'home i la bèstia?
En alguns fragment de l'obra Ball Robat de Joan Oliver, expressa la concepció que té de l'home i la bestia:
*Pàg.63
CUGAT:les decepcions són inevitables. He arrivat a la conclusió que el sentit de la vida només es troba en el dolor, l'única realitat que ens ha estat plenament donada. Cada ànima és com un estranger que viu en terra enemiga. Els homes no hem après d'estimar-nos.
*Pàg.75
CUGAT:Ja només sé, ara més que mai, que l'home no és altra cosa que una bèstia infeliç:l'única!
8.Formula la temàtica significativa de l'obra i respon a aquesta qüestió: Si és constitutiu de la condició humana l'experiència de la solitud, el dolor i la infelicitat, malgrat la tendència a ser feliços, ¿fins a quin punt Oliver es planteja el perquè d'aquesta dolorosa experiència en les criatures humanes?
A l'obra s'afirma diverses vegades que la felicitat, els qui pensen, és a dir, els humans, no la podem aconseguir.
- Fins al punt que encara que angelis alguna cosa, l'exemple a l'obra es quan desitjen una altra parella, no serás feliç, ja que voldras una altra cosa i mai estarás saciat.
dilluns, 11 de febrer del 2008
La censura
La censura franquista, directa o indirecta, incidia considerablement a l'hora de barrar o anul·lar els intents de renovació dels repertoris dels teatres catalans. La gairebé impossibilitat d'estrenar obres estrangeres feien molt difícil de programar peces noves en llengua catalana.
Els criteris censoris tendien a eliminar, en efecte, qualsevol <> al pudor i als bons costums en relació amb el sisé manament (era censurada tota referència a l'avortament, l'homosexualitat, l'adulteri o el divorci).
Respecte a les traduccions, el desembre del 1957, un any abans de l'estrena de Ball Robat, la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyol va fer circular unes normes, de caràcter oficiós, però d'obligat acatament, que limitaven al teatre professional les representacions d'obres estrangeres en català. No acabava aquí, tanmateix, les prohibicions: tampoc no es podia escenificar cap traducció que no hagués estat estrenada, si més no dos anys enrere, al país d'origen i que no disposésdel permís del traductor de la versió castellana o de la companyia que en tingués l'exclusiva en castellà.
Els criteris censoris tendien a eliminar, en efecte, qualsevol <
Respecte a les traduccions, el desembre del 1957, un any abans de l'estrena de Ball Robat, la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyol va fer circular unes normes, de caràcter oficiós, però d'obligat acatament, que limitaven al teatre professional les representacions d'obres estrangeres en català. No acabava aquí, tanmateix, les prohibicions: tampoc no es podia escenificar cap traducció que no hagués estat estrenada, si més no dos anys enrere, al país d'origen i que no disposésdel permís del traductor de la versió castellana o de la companyia que en tingués l'exclusiva en castellà.
Una cultura sense llibertat
A la dècada dels cinquanta del segle XX , la consolidació de la dictadura franquista aná acompanyada de l'obertura d'unes primeres escletxes públiques per a la recuperació de la cultura catalana. Amb moltes limitacions legals i amb notables insuficiències la cultura catalana maldà per recuperar la presència i el prestigi públics perduts amb la desfeta del 1939. En l'àmbit del teatre, desprès de 8 anys de prohibició explícita de representar en llengua catalana, el règim franquista autoritzà la representaicò d'obres en català a la primavera del 1946.
Les psicions més permissives de la dictadura franquista, derivades del desenllaç de la Segona Guerra Mundial, es limitaren a acceptar únicament la reposició d'obres d'una determinada tradició teatral, que anava de Frederic Soler a Josep M. de Sagarra, passant per Àngel Guimerà, Santiago Rusinyol, Ignasi Iglésias, Josep Pous i Pagès, Adrià Gual, Josep M. Folch i Torres o Lluís Elias.
Malgrat les condicions hostils a què s'enfrontava la represa del teatre català, Josep M. de Sagarra dominà com sempre l'escena catalana professional de la postguerra.
A més de Sagarra, el coliseu del carrer de l'Hospital acollí dos fenòmens que donen la mesura de l'èxit: Bala Perduda, de Lluís Elias, 1915, i la incorporació de Joan Capri al Romea, al 1957.
La situació crítica del teatre català arriba a uns extrems tan insostenibles que l'escriptor Néstor Luján, des de les pàgines del setmanari Destino, denuncià, el 1959 -un any després de l'estrena de Ball Robat-, el nivell deprolables de degradació en què es trobava la seu de l'escena professional catalana, és a dir, el Teatre Romea.
Les psicions més permissives de la dictadura franquista, derivades del desenllaç de la Segona Guerra Mundial, es limitaren a acceptar únicament la reposició d'obres d'una determinada tradició teatral, que anava de Frederic Soler a Josep M. de Sagarra, passant per Àngel Guimerà, Santiago Rusinyol, Ignasi Iglésias, Josep Pous i Pagès, Adrià Gual, Josep M. Folch i Torres o Lluís Elias.
Malgrat les condicions hostils a què s'enfrontava la represa del teatre català, Josep M. de Sagarra dominà com sempre l'escena catalana professional de la postguerra.
A més de Sagarra, el coliseu del carrer de l'Hospital acollí dos fenòmens que donen la mesura de l'èxit: Bala Perduda, de Lluís Elias, 1915, i la incorporació de Joan Capri al Romea, al 1957.
La situació crítica del teatre català arriba a uns extrems tan insostenibles que l'escriptor Néstor Luján, des de les pàgines del setmanari Destino, denuncià, el 1959 -un any després de l'estrena de Ball Robat-, el nivell deprolables de degradació en què es trobava la seu de l'escena professional catalana, és a dir, el Teatre Romea.
dissabte, 2 de febrer del 2008
Quadre de relacions (Mercè i Cugat)
http://img527.imageshack.us/my.php?image=inmafd8.jpg
El quadre el vaig fer a un ciber i no hi havia el word, per tant el vaig fer al paint.
El quadre el vaig fer a un ciber i no hi havia el word, per tant el vaig fer al paint.
dilluns, 28 de gener del 2008
Joan Oliver
Joan Oliver és un autor difícil de situar des d'una perspectiva generacional.
Va néixer al 1899, pertanya la lleva de Riba, Foix, Sagarra o Salvat-Papasseit. Va publicar el seu primer llibre, de narracions, al 1928, però no es va donar a conèixer com a poeta fins al 1934.
La seva obra presenta la postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, una ironia propera de vegades al sarcasme, un model de llengua tan planer com depurat i una actitud contrària a les pretensions i els transcendentalismes.
Oliver va decantar-se a partir de la guerra cap al realisme i el compromís, si bé mitjançant un humor punyent, un esperit iconoclasta i sovint individualista, i uns marcats pressupòsits ètics; aquests últims van afavorir-lo tant els anys seixanta, com perjudiciar-lo després, amb l'eclosió de moviments més interessats en l'autonomia del fet literari respecte de les contingències ideològiques.
Dels orígens bugesos al compromís
Joan Oliver va nèixer en una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca. El seu avi patern havia estat un dels fundadors de la Caixa de Sabadell, el matern era un dels dirigents del Foment del Treball. Educat, doncs, com a fill de casa bona, quart d'onze germans dels quals acanarà essent l'únic supervivent, estudià la carrera de dret, viatjà per Europa i, l'any 1919, formà l'anomenat <> amb Francesc Trabal i Armand Obiols ( pseudònim de Joan Prat ), entre d'altres.
Aquests autors practiquen una literatura a mig camó de la iconoclàstia avantguardista, de caire cosmopolita, i de la pura facècia de regust més local. L'any 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell, del qual Oliver serà eñ dorectpr i on usarà pseudònims diversos. Al 1925 funden les edicions La Mirada, la qual publicarà divuit volims i fulls solts.
D'altra banda Oliver va col·laborant també a La Veu de Catalunya, La Publicitat, Revista de Catalunya o Mirador. Es trasllada a viure a Barcelona al 1926, i estrena a Sabadell una rpimera obra teatral, Una mena d'orgull.
Quan es dona a conèixer com a poeta, ho fa al 1934 amb el pseudònim de Pere Quart, que ja havia usat avans.
El llibre de poemes, Les decapitacions, parodia el simbolisme com les avantguardies i hi despunta una intenció humorística, crítica i ideològica, alguns al·lusius a Hitler o Mussolini.
La primera gran sotragada
Va néixer al 1899, pertanya la lleva de Riba, Foix, Sagarra o Salvat-Papasseit. Va publicar el seu primer llibre, de narracions, al 1928, però no es va donar a conèixer com a poeta fins al 1934.
La seva obra presenta la postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, una ironia propera de vegades al sarcasme, un model de llengua tan planer com depurat i una actitud contrària a les pretensions i els transcendentalismes.
Oliver va decantar-se a partir de la guerra cap al realisme i el compromís, si bé mitjançant un humor punyent, un esperit iconoclasta i sovint individualista, i uns marcats pressupòsits ètics; aquests últims van afavorir-lo tant els anys seixanta, com perjudiciar-lo després, amb l'eclosió de moviments més interessats en l'autonomia del fet literari respecte de les contingències ideològiques.
Dels orígens bugesos al compromís
Joan Oliver va nèixer en una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca. El seu avi patern havia estat un dels fundadors de la Caixa de Sabadell, el matern era un dels dirigents del Foment del Treball. Educat, doncs, com a fill de casa bona, quart d'onze germans dels quals acanarà essent l'únic supervivent, estudià la carrera de dret, viatjà per Europa i, l'any 1919, formà l'anomenat <
Aquests autors practiquen una literatura a mig camó de la iconoclàstia avantguardista, de caire cosmopolita, i de la pura facècia de regust més local. L'any 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell, del qual Oliver serà eñ dorectpr i on usarà pseudònims diversos. Al 1925 funden les edicions La Mirada, la qual publicarà divuit volims i fulls solts.
D'altra banda Oliver va col·laborant també a La Veu de Catalunya, La Publicitat, Revista de Catalunya o Mirador. Es trasllada a viure a Barcelona al 1926, i estrena a Sabadell una rpimera obra teatral, Una mena d'orgull.
Quan es dona a conèixer com a poeta, ho fa al 1934 amb el pseudònim de Pere Quart, que ja havia usat avans.
El llibre de poemes, Les decapitacions, parodia el simbolisme com les avantguardies i hi despunta una intenció humorística, crítica i ideològica, alguns al·lusius a Hitler o Mussolini.
La primera gran sotragada
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
